Ho reconec. Tinc debilitat per sèries pràcticament ignorades pel gran públic i maltractades pels operadors estatals de televisió, sobretot si es tracta de grans projectes. Episodes (Showtime) és una d’elles (algun dia parlarem d’altres com Suits o The Americans. Fa cinc temporades que un dels creadors de Friends, David Crane, va iniciar aquesta refrescant aventura que s’apropa més a una sàtira sobre la indústria de l’audiovisual als Estats Units i al “Hollywood way of life” que a un plantejament clàssic de sit-com. Tot i que el repartiment és absolutament deliciós, destaca el treball de Matt LeBlanc (el mític ‘Joey’ de Friends) fent… de Matt LeBlanc. Metatelevisió en estat pur, mostrant un actor en decadència, amb una vida desastrosa i atrapat pel pes del seu personatge a Friends. De fet, el paper l’ha reportar un Globus d’Or a millor actor de sèrie (el 2012), conquesta que mai va aconseguir com a “Joey”.
Entre somriure i somriure, grans moments que ens fan pensar sobre la manca de sentiments en entorns altament competitius, que es trasllada indefectiblement a les vides privades, sobre els elements arbitraris i incontrolables que poden determinar si triomfem o fracassem a la feina, sobre la buidor de moltes vides rere una façana de luxe, sobre el malbaratament del talent i el triomf de les ments grises, sobre l’enyorança de casa o d’un passat que va ser millor. Episodes és tot això, i es permet fins i tot introduir moments estimulants, de tristor sincera, que et deixen clavat al sofà. Doneu-li una oportunitat i arribeu a la tercera temporada, com a mínim, per gaudir d’una de les millors escenes ‘serioses’ dins d’una sit-com, amb els grans Stephen Mangan i Tamsin Greig coma protagonistes (dir-vos més seria caure en l’spoiler).
Episodes també és autocrítica: com a producte de Hollywood que és, descriu amb un corrosiu sentit de l’humor l’ànima de la seva indústria, començant fins i tot pels títols de crèdit. Són tota una declaració d’intencions. – RAFA NAVARRO.
