Cristina Gallach ha estat secretària general adjunta de les Nacions Unides per a Comunicació i Informació Pública, alta comissionada del Govern espanyol per a l’Agenda 2030 i comissionada per l’Aliança per la Nova Economia de la Llengua del Govern d’Espanya.
Des d’un punt de vista global i després de 75 anys de la firma de la Declaració, l’aplicació dels drets humans es pot considerar un èxit o un fracàs?
Jo vull parlar d’èxits, perquè la Declaració dels Drets Humans aprovada el 1948 va ser una gran fita, en aquell moment. Que només tres anys després del final de la Segona Guerra Mundial i de la constitució de l’Organització de les Nacions Unides, el 1945, s’arribessin a codificar els trenta drets va ser, realment, un projecte polític molt important. I, a partir d’aquí, encara que el dia a dia és contradictori perquè les guerres continuen, la pobresa no s’ha erradicat i hi ha abusos constants a la llibertat d’expressió, el cert és que hi ha hagut moltíssims avenços. No ho podem oblidar.
Per tant, podríem dir que aquesta és una celebració agredolça?
Sí. La Declaració dels Drets Humans és per mi un gran objectiu, però també un punt de partida, un camí. I això fa que tot aquest esforç col·lectiu individual de 75 anys es pugui valorar positivament. En aquest tema és molt important considerar que la trajectòria ha estat bona, però, al mateix temps, mostrar una constant insatisfacció i denúncia. De fet, probablement no podrem assolir mai l’aplicació completa de la Carta dels Drets Humans.
Una afirmació una mica pessimista.
No, perquè aquesta idea de promesa incompleta ens fa caminar, ens mobilitza. Tenim el marc, la Declaració dels Drets Humans, però també totes les convencions que després en van sorgir. No podem oblidar que la Carta dels Drets Humans és voluntària, és un document moral i no un document jurídic d’obligat compliment. Però les convencions que es van redactar després, que en són moltes, sí que són d’obligat compliment pels estats.
Quin valor principal destacaria de la Carta de Drets Humans?
A partir d’aquest document hem pogut obrir marcs legals de drets en àmbits nous. Per exemple, ara es parla molt sobre els drets digitals, un aspecte que el 1948 ningú recollia. Avui, segurament, ja estem en el marc d’una quarta generació de drets. I, per tant, és un encert absolut que, més enllà de la Declaració i de les convencions posteriors, a mesura que la societat avança, puguem codificar drets en àmbits nous i que puguem parlar d’una nova generació de drets.
“L’assoliment dels drets no significa una conquesta permanent. Estem veient regressions en alguns drets que pensàvem assolits”
Efectivament, ara ja es parla de neodrets. Això vol dir que, 75 anys després de la Declaració, alguns drets han caducat o que són insuficients?
No han caducat perquè els drets originals de la Declaració –la protecció dels infants, l’habitatge o l’educació– són bàsics. I, els drets en què es va inspirar la Declaració, els drets que defensava la Revolució Francesa –igualtat, llibertat i fraternitat–, encara no s’han assolit. Durant les darreres dècades, i de forma molt adient a cada moment, hem afegit capes al document original. Ara es parla de drets digitals, però, el 2010, el debat girava entorn dels drets de l’aigua i el sanejament, perquè començàvem a veure les conseqüències de les sequeres. Podem afegir drets nous sense deixar de treballar pels originals del text.
Estem en un moment de regressió dels drets humans?
Sí. És un error pensar que l’assoliment dels drets és una conquesta permanent i inalterable. En aquest moment estem veient regressions en drets que ens pensàvem assolits, per exemple, respecte a la igualtat de gènere. D’aquest tema se n’han celebrat convencions, se n’han creat agències de les Nacions Unides… i ens pensàvem que tot ho teníem ben travat, però no era així. Insisteixo, no podem cantar victòria sobre cap dret.
El text de la Declaració dels Drets Humans va ser aprovat el 1948 per 48 vots. La Unió Soviètica i alguns països de la seva àrea d’influència es van abstenir. Des d’aleshores, la geopolítica del món ha canviat molt. Més països haurien de deliberar sobre els nous drets?
A la reunió de París del 1948, es va aconseguir un acord unànime, tot i que cal recordar que, en aquell moment, els països que encara no havien iniciat un procés de descolonització no formaven part de les Nacions Unides. És a dir, eren molts menys que ara. La persona que va tenir un paper clau en la mobilització de l’Assemblea va ser Eleanor Roosevelt, la vídua de l’expresident Roosevelt. Va ser designada pel president Truman, ella era la delegada dels Estats Units davant les Nacions Unides que s’ocupava de temes socials: dones, igualtat, etcètera. Aleshores, a mesura que els països se sumaven a l’organització també assumien els compromisos de la Carta.
Com es revisa que els estats compleixin les convencions?
Les convencions són articulats de compliment obligatori i tenen uns mecanismes de revisió anual i, en cas d’incompliment, es poden aplicar sancions i penalitzacions o fer amonestacions públiques. La qüestió és com aconseguir que s’avanci a partir d’una declaració de drets genèrics i d’unes convencions de drets específiques.
Difícil combinació. I com és possible?
Només és possible a partir de l’activitat política, de la pressió social, de les denúncies, etc. Recentment, s’han revisat els mecanismes de seguiment del compliment dels drets humans. Per exemple, a l’ordre del dia de les sessions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, sempre hi ha temes relacionats amb la vulneració de drets. Sobretot són denúncies respecte de la llibertat d’expressió i l’aplicació de tortures. I un tema sempre recurrent és la pena de mort, que s’aplica a països democràtics i a països dictatorials.
“Hi ha drets que s’han de tractar de forma universal: a escala europea, ara s’està treballant una carta de drets digitals”
Són suficients aquests mecanismes de sanció establerts per incompliment dels drets humans?
Són eficients en la mesura en què els secretariats i els diferents països els mouen, però ineficients en la mesura que els avenços són petits. Això ho veiem cada any en les reunions del Consell de Drets Humans de Ginebra, on sempre hi ha un llistat de temes, la majoria dels quals tenen un caràcter molt polític. Precisament, aquest Consell de Drets Humans es va renovar fa dotze o tretze anys amb la voluntat d’enfortir-lo: va rebre més competències perquè pugui recollir més denúncies i es va donar un paper més actiu als informadors.
Exactament, quina funció tenen els informadors?
Com que els funcionaris del sistema tenen límits, es nomenen investigadors i informadors que treballen a títol individual i treuen a la llum vulneracions dels drets humans i en fan informes i denúncies. Durant els anys que vaig ser a les Nacions Unides, em vaig adonar que són mecanismes imperfectes, però ajuden a avançar.
Respecte dels drets humans, les Nacions Unides no es vol involucrar en temes massa interns dels estats?
En el fons sabem que el compliment dels drets humans depèn molt de com cada país s’organitza políticament i jurídicament, del seu grau de democràcia, del paper que tenen les organitzacions no governamentals, etc. Però també sabem que hi ha drets que s’han de tractar de forma universal. Per exemple, a escala europea, ara s’està treballant una carta de drets digitals, com ja han fet anteriorment alguns països com Espanya, però tots sabem que aquest tema ha de ser global.
Els drets humans s’haurien d’independitzar dels estats?
Aquesta és la funció que haurien de fer els organismes internacionals. Els organismes internacionals haurien d’adquirir un posicionament per sobre dels estats per poder exercir accions de vigilància, de promoció i resguard dels drets humans. L’aplicació dels drets humans s’ha d’aconseguir trencant fronteres. En aquest sentit, un espai extraordinàriament important de drets és el Consell Europeu. És un dels àmbits més eficaços de vigilància i d’exigència de la Carta de Drets Humans. Cal tenir en compte que hi ha drets, com els drets dels treballadors –avui en dia molt vinculats als processos migratoris–, que actualment trepitgen les legislacions nacionals, però també les internacionals.
Hi ha drets que en determinats casos es poden contradir. Els hem de jerarquitzar?
Tens tota la raó. Hi ha un cas extrem de contradicció que és xocant: el dret a la llibertat i el dret al benestar. Quan era secretària d’Estat vaig visitar El Salvador. Allà ha sortit escollit “democràticament” un líder extremadament populista. Aquest president ha portat a la pràctica una política constant de supressió de drets individuals: expressió, mobilitat… En canvi, per les polítiques que ha aplicat, hi ha hagut una millora substancial de la seguretat al carrer. El Salvador era abans un país extremadament violent i les maras proliferaven sense aturador. Avui, la situació, des del punt de vista dels drets és esquizofrènica, però la gent senzilla està contenta perquè pot agafar l’autobús. Com a conclusió, els drets bàsics de la declaració –la igualtat, la fraternitat i la llibertat– i els trenta següents punts haurien d’estar per sobre de qualsevol contradicció.
Generalment, s’associa la vulneració dels drets humans amb la pobresa. És un error?
És difícil generalitzar. És cert, però, que hi ha mecanismes de protecció dels drets més potents en els països més desenvolupats, perquè hi ha més diàleg social, més mitjans de comunicació… En aquests països, si es detecta un cas flagrant de vulneració, la reacció és més ràpida. Ara bé, els últims anys, els països de l’Amèrica Llatina han tingut un procés d’institucionalització molt important. Sortien de dictadures tremendes i s’havien de tornar a posar en marxa mecanismes d’eleccions directes, d’organització de partits polítics, institucions de govern… Tenen molts problemes d’execució i sobretot manquen de controls de govern, però hi ha hagut millores importants. Ara bé, com que tots els riscos no han desaparegut, una de les coses que s’ha introduït en el que anomenem polítiques d’ajuda al desenvolupament són precisament reforços a la governabilitat.
Fins ara dèiem que els drets humans garanteixen la democràcia. Això vol dir que a tots els països democràtics es respecten els drets humans?
Per errors en la transició social i en els processos democràtics, per les conseqüències de les crisis econòmiques del 2008 i del 2012, per una irrupció inesperada de molts mecanismes globals de comunicació… hem vist com grups polítics que atempten contra els principis bàsics de la democràcia han aconseguit el control de determinats poders. A més, els darrers anys, el populisme s’està convertint en una característica de les societats més avançades. Fins ara els països nòrdics ens semblaven blindats a aquests grups d’extrem adreta, però les societats són dinàmiques i els ciutadans requereixen respostes ràpides als seus problemes complexos i interconnectats. Insisteixo, com deia al principi: la conquesta de drets és una batalla constant.
Quan es va presentar l’Agenda 2030, es va fer una gran campanya de comunicació. 75 anys després de la firma dels Drets molts ciutadans no coneixen el document. Manca pedagogia?
Precisament, el desembre de l’any passat, quan s’iniciava l’any del setanta-cinquè aniversari, l’Oficina de Nacions Unides dels Drets Humans va llançar una campanya de comunicació que destacava els principals valors del document. Ara bé, és cert que és poc coneguda. Les campanyes d’UNICEF o l’Oficina d’Ajuda al Refugiat es veuen bastant perquè tenen com a principal objectiu recaptar recursos, però les campanyes de Nacions Unides internacionals i vinculades als drets són molt més difícils de fer i, per això, es demana que les executin els mateixos països. I aquest és el problema. No és habitual que els governs apostin per campanyes de drets perquè aquests poden entrar en contradicció amb les seves polítiques nacionals.
Però si no som conscients dels drets que tenim, no hi podem lluitar a favor.
Exacte. Aquest és el problema.
