Ben sovint arreglem el món en converses de cafeteria, tertúlies amb familiars o amics, cartes als mitjans o, simplement, amb experiments mentals o fantasies somiades. Ens creiem els “setciències” que –si ens fessin fes cas– resoldrien quasi sense esforç problemes que altres són –o sembla que són– incapaços de gestionar. D’altra banda, queixar-se de manera “no operativa”, és a dir, sense resoldre el tema en qüestió, és una teràpia que exercim ben sovint.
Tot plegat, des d’una perspectiva pragmàtica, d’eficàcia i gestió, esdevenen comportaments absolutament inútils, improductius i, molts cops, fins i tot perniciosos: condueixen a la ira, al populisme, al menyspreu de l’honor aliè, a la depressió psíquica o a les malalties mentals o físiques.
Certament, els humans, per poc assenyats que siguem, ens sabem vulnerables. Sempre ho hem estat; també ara, tot i que la mitjana d’esperança de vida hagi augmentat notablement. Sabem que ens seguim morint, perdem facultats, que tenim una caducitat, tot i que els transhumanistes convençuts ens venguin que això també “ho podem arreglar”.
En cada moment hem de detectar, determinar i assumir el nostre“nivell de poder”. Trec profit de la meva capacitat d’arribar als altres?
L’eclosió de la informació –especialment en la seva dimensió digital informatitzada– fa que siguem conscients quasi en temps real de què passa a qualsevol lloc del món: desgràcies, èxits, injustícies, crims, actes heroics… Tot ho tenim a l’abast i, com si ens arribés només a nosaltres sols, sembla “personalitzat” (els algorismes ens ho gestionen). No és pas ben cert això de la “personalització”, tal com els recents llibres de Byung-Chul Han o de Jordi Pigem, entre d’altres, denuncien. Ens fan sentir importants, reforcen certs sentiments, però hi podem fer ben poc: som massa dèbils, insignificants, tenim poc poder.
Només Déu –si existeix– pot fer que el que Ell vol succeeixi immediatament. Els homes o dones més rics del món, els que disposen de mitjans més avançats, els intel·lectuals més seguits tenen més potència que jo, però tampoc ho poden tot. Tenen el seu límit de poder. L’escriptor polonès Witold Gombrowicz comenta la importància relativa que cadascú pensa tenir –el seu poder, diria jo– segons la dimensió del món que consideri: si som vuit mil milions d’humans soc insignificant, però, entre els cent mil de la meva ciutat o els quatre-cents del meu poble, soc molt més representatiu, poderós i rellevant.
En cada moment hem de detectar, determinar i assumir el “nivell de poder” de cadascú de nosaltres. No penso entrar en disquisicions sobre què és influència, autoritat, domini o expressions semblants. Acceptem només que el bla-bla-bla de bar no canvia res: és només “terapèutic”. La qüestió clau és: quin és ara mateix el meu “nivell de poder”? Trec profit de la meva capacitat d’arribar als altres? Quines aliances estableixo? Cal un sentit humà –i potser “kantià”– del deure, que no sigui només emocional, lluny del barroer “populisme” dominant.
Podem millorar el que és a l’abast del propi “nivell de poder”: la nostra llar o amistats, l’empresa o institució on tenim una posició o l’àmbit de prestigi entre contactes o saludats.
En un món de complexitat i de saturació informativa, costa entendre i decidir. La filosofia pot ajudar en això: des de Plató, la racionalitat ha estat teoricopràctica, aspira a una comprensió abstracta –però també “activa”– de la realitat. Mirem d’entendre els fins últims i valors absoluts; així, les decisions en el nostre “àmbit de poder” seran responsables: què puc fer, què he de fer i on fixo els límits vitals morals.
