És dijous i Granollers bull d’activitat. El mercat setmanal de roba, més de 400 parades, comparteix els principals carrers i places del centre de la ciutat amb les botigues habituals –marques multinacionals i botigues històriques de la ciutat–. Són, això sí, dos estils de comerç molt diferents. Una relació poc habitual i que ha costat d’aconseguir. Entre parades de roba amuntegada i crits de venedors ambulants localitzo Dracs, un establiment propietat d’Amadeu Barbany, comerciant de tercera generació. Una botiga única a la ciutat, perquè entre els seus murs de maó només hi trobaràs productes de disseny, artesania i proximitat que tinguin valor cultural, genuí, mediambiental, social i tradicional. Una aposta arriscada però ferma.
Som conscients dels valors que expressem quan comprem alguna cosa?
En general, en aquest país, tenim poca consciència de la repercussió que té el fet de comprar. En altres zones geogràfiques, com per exemple, al nord d’Europa, hi ha una altra consciència. Aquests canvis de mentalitat són lents. En els països mediterranis tenim altres valors, però en relació a ser respectuosos amb la comunitat i amb el medi ambient… som els darrers de la cua. A Espanya, el consum conscient
–gent que quan compra pregunta el lloc i el procés de fabricació– només arriba al 3 per cent. En canvi, a Dinamarca, el consum conscient és del quaranta per cent. Hem de ser conscients que cada vegada que consumim, encara que sigui a petita escala, decidim quin món volem tenir.
Per què ens costa tant veure la importància del fet de comprar si pràcticament cada dia comprem alguna cosa?
Precisament perquè ho fem de forma quotidiana. Les dues-centes o tres-centes empreses que dirigeixen el món, avui més que mai tenen les eines per influenciar-nos per tal que el consum cada cop es concentri més en elles. Si ens hi fixem, la majoria de la gent compra els mateixos productes als mateixos llocs. Abans, aquestes grans empreses tenien la capacitat de produir i de comercialitzar, però ara, per primera vegada en la història, també poden influir directament en el comportament de les persones. Mai abans, la Humanitat, a canvi de res, havia cedit la seva informació a unes poques empreses. Dit d’una altra manera, a nivell de consum, mai abans havíem estat tan manipulats.
És la guerra de David contra Goliat.
Si preguntes a trenta persones on van a comprar els mobles, tots pronunciaran la mateixa marca sueca. Si preguntes a on van a comprar la roba esportiva, tots diran el mateix nom. Asseguren que aquesta revolució és social, democràtica i permet que els petits tinguin la capacitat de vendre a tot al món; però això és mentida. Si no fas grans inversions en el mercat online és matar mosques amb els ulls tapats. També en la revolució digital els comerços petits tenim les de perdre.
El poder el continuemtenint els consumidors,el problema és que nol’exercim
El comerç és vida,comunitat,convivència,relació, mirades,acompanyament.
El poder ha passat de mans del consumidor a les grans empreses?
El poder el continuem tenint els consumidors, el problema és que no l’exercim. Països com Dinamarca en són una demostració. Tenim el món que consumim i nosaltres en som responsables. Cada persona, com a ésser lliure que és, hauria de comprar en funció dels seus valors, els que siguin. Hem de prendre una decisió davant de cada acció de consum. Aquesta és la única manera, perquè el lliure mercat no ajuda el comerç de proximitat, només fa grans els més grans i fa desaparèixer els més petits. L’esforç que els petits establiments hem de fer per sobreviure és titànic. El botiguer és una espècie en extinció.
Així de catastròfic?
Sí, però no crec pas que morim. Estic segur que amb quaranta anys, a nivell global, s’aprovaran normatives que limitaran el poder de les grans empreses i repartiran aquesta capacitat d’informació. Totes les empreses tenim dret a fer ús de la informació que de forma anònima i gratuïta els ciutadans estem facilitant. No pot ser que només hi puguin accedir 25 empreses perquè tenen molts milions per comprar-la. Això és molt injust! I això serà un ressorgir de les ciutats.
Vostè ha estat president de l’Associació de Comerciants Gran Centre Granollers. Per una ciutat què representa el comerç?
El comerç és vida, comunitat, convivència, relació, mirades, acompanyament, coneixença… Tots els valors que la societat està perdent, el comerç els manté. Però, és clar, el comerç també és economia. De fet, és el gran invent de distribució de l’economia. En aquest moment, a Espanya, 500.000 empreses representen el vint per cent del consum; la resta està en mans d’unes poques marques. Si fos meitat i meitat, l’economia seria més justa i això només està a les nostres mans. El periodista Carles Capdevila deia: “Curiós aquest país que es queixa quan tanca una petita botiga, però ningú hi va a comprar mai”. Si el consumidor no fa petites accions i no és conscient del seu poder res canviarà. És veritat que els sous són baixos i sovint cal comprar a baix preu, però potser l’objectiu hauria de ser comprar menys.
No és habitual trobar un botiguer que promogui la reducció del consum…
Durant un temps a l’aparador vaig tenir l’eslògan: “Compra menys, compra bé”. I alguns companys botiguers es van enfadar; però la reducció del consum beneficia a tothom: a les persones, al medi ambient i a les petites i les mitjanes empreses. Les coses han de durar. Hem de fer productes fora de moda, potser una mica més cars que els que produeixen les grans empreses a Bangladesh, però més duradors. En aquest sentit, els petits botiguers, amb els anys i per a poder sobreviure, també ens hem anat pervertint. Les coses s’han de vendre al preu que valen i és evident que no podem viure en una societat en què els productes tenen obsolescència programada.
Les coses poden ser justes,socials i poden tenir valors,però també han de serviables econòmicament
Cal homenatjar tots elsbotiguers, perquè aixecarla persiana cada matí ésuna actitud heroica
I quina és la solució?
Potenciar la comunitat. A Suïssa, per exemple, tenen una màquina de rentar la roba, una màquina d’assecar i un congelador per cada cinc pisos. Això és diu convivència, relació… i això és la ciutat! Abans, quan jo era petit, la gent es relacionava amb els veïns del barri. Les dones sortien a comprar amb sabatilles i rul·los. Després, l’espai es va anar reduint: la plaça, el carrer, la vorera, el replà de l’escala… I ara? Segons els estudis, la gent només se sent com a casa en dos espais: al cotxe i al sofà amb el comandament de la televisió a la mà. Es parla molt de la soledat, però avui, la gent gran quan surt al carrer i mira a dreta i a esquerra, ja no reconeix a cap botiga.
En aquest moment estem parlant d’unes 150 multinacionals. Per tant, en cas de necessitat, un veí on ha d’anar a demanar un favor?
S’han trencat les relacions de confiança.
Certament la confiança també és un valor bàsic en el comerç. Abans una persona podia comprar en una botiga i passar a pagar més tard. En canvi, avui, quan vas a comprar, ningú sap qui ets. Aquests valors de relació eren molt bonics, però s’han perdut.
Vostè regenta a Granollers una botiga de roba fundada el 1895 pels seus avantpassats. Com es manté un llegat així?
Econòmicament és molt complicat, perquè la pressió dels lloguers és molt gran. Cada any que no llogues el local a una multinacional estàs perdent molts diners. Nosaltres érem un grup de dotze botigues i ara només en queden tres. Des del punt de vista humà, i malgrat la situa-ció actual, avui encara som un país de botiguers. Aquesta botiga, Dracs, també és la demostració que els comerciants ens queixem molt, però també actuem. Si fas proves, trobes corriols.
De fet, vostè durant la crisi no va tirar la tovallola i es va reconvertir. Ara a Dracs només es venen productes amb valor cultural, genuí, mediambiental, social i tradicional. Això vol dir que la responsabilitat del canvi no és exclusiu del consumidor…
Tots en som responsables. Els governs dels països que permeten el treball infantil, els governs d’aquí, les multinacionals que van a aquests llocs perquè poden aplicar a uns marges brutals, etc. És una cadena de despropòsits. Però, al final, també els consumidors que amb la compra d’aquests productes donen la raó a tota la cadena. Tots tenim responsabilitat.
Tenint en compte com ha canviat el sector comercial els darrers anys, a part de llepar-se les ferides, ha faltat emprenedoria en el sector?
Estem en un país amb molta voluntat d’esforç, creativitat i enginy. Això es veu sobretot en la gent jove que comença, però manca ajuda en les inversions. Les coses poden ser justes, poden ser socials, poden tenir valors… però també han de ser viables econòmicament. L’administració hauria d’apostar pels nous talents i per la creativitat –la homogeneïtat no pot ser un valor– i oferir més ajudes econòmiques. La nostra funció és ser molt diferents, tenir tots una màgia pròpia, però sentir-nos part d’una comunitat.
En aquest moment, se’ls exigeix massa als botiguers?
Sí. Jo avui homenatjaria tots els botiguers, tinguin la botiga maca o lletja, perquè aixecar la persiana cada matí és una actitud heroica. Els botiguers són persones que han copsat la realitat d’un barri. L’altre dia, als premis Porxada de Granollers van fer un homenatge pòstum als establiments que han tancat aquest any i feia feredat perquè darrera de cada botiga hi ha una família i unes persones que han actuat amb milers de ciutadans. Quan baixa definitivament una persiana la xarxa de relacions que s’ha teixit des d’aquell punt es trenca definitivament. Ja no estem connectats com ho estàvem abans i en una botiga la connexió és directa.
Quan baixa definitivamentuna persiana la xarxa derelacions que s’ha teixit desd’aquell punt es trenca
Un estudi assegura quecomprar al barri és deuvegades més rendible per ala comunitat
Aquesta és una batalla perduda?
Com a mínim comercialment cada cop tendim a fer l’estructura més vertical i piramidal i menys horitzontal, en xarxa. Ara, fins i tot les grans marques s’han vist afectades pel comerç online d’Amazon. No podem situar les persones a dalt i a baix.
Els horaris són sacrificats…
Els meus avis tenien el menjador a la rebotiga i no tancaven ni al migdia. Va ser un gran repte poder tancar els diumenges. I si la botiga estava tancada, els clients tocaven el timbre. Ara, jo tinc una mica de personal, però aquest no és el cas de tots els botiguers. Però insisteixo, això demostra que si la ciutat és convivència, el comerç és convivència cara a cara.
En aquest moment als Estats Units i a França els grans centres comercials comencen a fer fallida i els centres urbans recuperen esperit comercial… això és simptomàtic?
L’aposta ha de ser doble, productes de qualitat i petit comerç. Els primers productes bio es van vendre en petites botigues de barri, ara ja es poden trobar en la majoria de supermercats distribuïts per grans empreses. Això és positiu –més persones són conscients de la importància del menjar saludable–, però el negoci ja ha passat en mans de les grans companyies. Cal comprar coses saludables, però també apostar pel petit comerç. La xarxa de valors, la xarxa emocional, la xarxa de confiança… no la genera només el fet que el producte sigui cultivat correctament, sinó també la persona que gestiona l’espai de venda. Dit d’una altra manera, hem de tenir en compte quina riquesa produeix a la comunitat cada compra. Un estudi realitzat a Estats Units assegura que comprar al barri és deu vegades més rendible per a la comunitat. Cosa molt lògica perquè d’aquesta forma els diners és queden i circulen dins del mateix espai. Les petites botigues tenim més de seixanta professionals o empreses de serveis de la zona treballant per nosaltres al llarg de l’any (fusters, lampistes…). En canvi, si els diners van a una multinacionals, no tornen.
