L’acompanyament espiritual en l’àmbit de la salut és encara avui, a casa nostra, quelcom desconegut. Els qui pensem, sentim i ens movem en aquest camp de coneixement ens hem pogut sentir, com deia Boff, hereus d’una interpretació que empobria la realitat per estar exclusivament centrada en la dimensió religiosa i deslligada dels models assistencials al considerar l’acompanyament espiritual en el terreny d’allò íntim i privat.
Cal tenir els ulls oberts i canviar si canvia el món cantava Bob Dylan, i avui la postmodernitat líquida fa aflorar la tensió entre allò que és universal i allò que és específic de l’espiritualitat en una societat secularitzada que gaudeix d’una diversitat cultural i religiosa en un món que ja és comú. De sobte, nosaltres som uns altres. I caldrà obrir els ulls si pretenem veure’ns.
Si decidim cuidar-nos i comprendre aquest altre (veí, pacient, amic, família o germà) que manté en essència la condició humana que el fa capaç de preguntar-se pel sentit l’existència, de la salut i de la malaltia quan ens demana no estar sol en la penombra. Caldrà doncs repensar amb una mirada renovada quin acompanyament espiritual podrem oferir a les preguntes radicals davant el patiment, la solitud, la mort i el dolor i no fer veure que no ens veiem. I altra vegada preguntar-nos honestament què entenem per tenir cura o si atenem clínicament als nostres pacients sense escoltar la seva subjectivitat vulnerant la seva autonomia.
Habitem un present on, després de segles de desconnexió cartesiana i en un moviment quasi pendular, busquem l’arrel dels gestos compassius per recuperar les coordenades d’una pràctica sanitària de qualitat i basada en l’evidència que estigui alineada amb els valors, preferències i creences del pacient. En aquest procés de recuperació de l’espiritualitat en l’àmbit de les cures, l’aportació de Christina Puchalski fou clau per incloure l’espiritualitat en clínica més enllà de les cures pal·liatives on en el model hospice de Cicely Saunders ja havia evidenciat la importància de l’acompanyament espiritual en el procés de morir.
Puchalski recull en el document de la Conferència de Consens els principals elements del paradigma actual del model d’atenció espiritual en clínica, reivindicant la importància d’una presència compassiva, d’una continuïtat assistencial des de l’escolta reflexiva amb el pacient i amb la seva família proposant una sèrie de competències per a l’acompanyament que els professionals de la salut estem cridats a recuperar i integrar en el dia a dia amb pacients, companys i famílies. Però proveir d’aquesta qualitat les nostres cures no és només una qüestió de voluntat dels professionals assistencials sinó que també necessitem temps per poder estar amb el pacient. El recurs és el temps.
En els darrers anys, s’han generat arreu, espais de reflexió al voltant de la humanització dels hospitals, de discussió bioètica, presa de decisions compartides i es fa evident un interès creixent de professionals sanitaris que prenen l’opció d’integrar l’acompanyament espiritual en la seva activitat assistencial. Esdevenint un moviment transversal en l’àmbit sanitari que treballa per involucrar els pacients en les seves decisions, reconeixent la seva subjectivitat, preferències i creences i respectar la seva dignitat, sensibilitat i autonomia. No obstant això, encara hi ha molta feina per fer.
Queda palesa la voluntat d’anar més enllà i repensar-nos en la cura d’aquest nou nosaltres del que som part. Redefinint-nos en claus d’interdependència, de saber-nos necessaris els uns als altres per enfortir les xarxes formals i informals de cures i oblidar, per sempre més, un model de societat capitalista que deixa al voral l’anomalia que constitueix la persona quan no pot produir. Cuidar d’arrel també vol dir alçar-se i defensar la vida viscuda, sigui quina sigui la forma en la que s’expressi, cap a un horitzó que avui està per construir.
