Potser ens hem acostumat des de ja fa un temps a conviure en un marc que fuig de la reflexió bé perquè la idea del políticament correcte s’estén a tall de mantell que pot acabar cobrint-lo tot, bé perquè en temps com els actuals el superficial i l’accessori es converteixen infinitat de vegades en transcendent. Potser les alarmants dades que ens posen en relleu la cada vegada mes baixa participació política dels ciutadans hagin de veure alguna cosa amb l’anterior. Però el cert és que ens hem acostumat a viure en un estat d’anormalitat social que exigeix un enorme esforç de reflexió per evitar entrar en una etapa de decadència.
Ens falta coratge per prendre certes decisions
L’esperpèntic funcionament ja fa uns anys del servei de rodalies de RENFE, les cues en certs serveis públics, la situació de les autopistes, les pujades dels tipus d’interès que afecten a un sector tan important com l’habitatge, la precarietat laboral, els nombrosos casos de corrupció, l´allunyament entre la ciutadania i els seus representants, fenomen que ara es denomina desafecció política, però que no per això hem de menysprear, més aviat al contrari, la progressiva disminució dels índexs de participació són un clar indicador de disminució de l’interès pel col·lectiu que és substituït per un major individualisme que poc a poc va calant en la societat.
Contemplar la nostra realitat sota una òptica únicament basada en postulats tecnòcrates ens aboca a una crisi de la que ens costarà molt temps recuperar-nos. Quan volem construir un model de societat inspiradora en els principis del relativisme, amb poques obligacions i molts drets, quan no preval l’esforç, el sacrifici o el treball, podem entendre que els principis ètics sobre els que s’ha de fonamentar una societat que ha de prioritzar les persones es troben en crisi.
En el marc de desesperació certs conceptes desapareixen o es buiden de contingut per donar pas a posicionaments relativistes on es pot justificar l’injustificable. A tall d’exemple s’introdueixen conceptes en l’àmbit de l’ensenyament que em produeixen estupor, PA, progressa adequadament. O situacions més absurdes com la dels pares que qüestionen que el seu fill pugui ser suspès, i no s’adonen que és preferible suspendre en els primers anys d’ensenyament que no pas suspendre en la vida. O iniciar campanyes contra el consum d’alcohol, i per un altra banda justificar que en certs esdeveniments l’alcohol sigui imprescindible, o decidir allargar l’horari de les discoteques. Ens falta coratge per prendre certes decisions.
Per a construir una societat millor, més justa, més solidària, hem de conservar allò bo que hem heretat i que ens ha permès avançar tot superant moments difícils. L’autoexigència, la disciplina, l’educació, l’esforç, el respecte dels altres, els valors, les obligacions, l’amor a la terra on hem nascut, la terra dels nostres pares, dels nostres avantpassats, el patriotisme, són elements que contribueixen a la nostra cohesió com a societat, esperançada en un futur millor. No només hem de pensar en la nostra llibertat individual, al vell estil liberal, sinó que ens hem d’endinsar en els valors sobre els quals s’aferma qualsevol comunitat i sobre els quals es pretén construir un projecte col·lectiu de futur. L’esforç, el compromís, l’ètica, el respecte a la dignitat de la persona i sobretot la transparència dels poders públics, aquests no ens poden mancar mai.
