La cura, per a la Humanitat, és una necessitat existencial?
Sí que ho és. Tenir cura és la pràctica més antiga de la Humanitat. La cura és imprescindible per a la supervivència. Tenir cura és la pràctica que contribueix a mantenir la vida, que fa possible la continuïtat de la vida, individual i en grup. Personalment m’agrada l’aproximació de l’antropòloga M. Françoise Collière que en les seves obres Promouvoir la vida (1982) i Soigner … li primer art de la vie (1996) uneix la cura a la vida, al fet d’acompanyar els grans moments de la vida. No és només tenir cura de la malaltia, és atendre situacions d’una gran diversitat, de les més greus i de major patiment, com és el final de la vida, fins a aquelles que aporten benestar i ens “ajuden a créixer i a actualitzar-nos”, com a part d’un procés. Aquesta és l’expressió amb la qual Mayeroff en la seva obra On Caring (1971) manifesta de forma senzilla i completa el que és tenir cura. Comparteixo la perspectiva de la cura de tots dos autors, i la que expressen com a forma d’entendre la cura Fisher i Tronto (1990) “com una activitat d’espècie que inclou tot el que fem per mantenir, continuar reparar el nostre món perquè puguem viure-hi el millor possible. Aquest món inclou els nostres cossos, el nostre ésser i el nostre entorn, que tots busquem entrellaçar en una xarxa complexa que sustenta a vida”.
Generalment associem la cura amb unes professions concretes. Això és un error?
Associar la cura a professions concretes és una realitat, ja que existeixen professions sanitàries. Infermeria és la professió que està especialment compromesa amb la cura, i la ciència de la infermeria és el cos unificat de coneixements relatiu a la disciplina d’infermera. A la pràctica quotidiana estem acostumats a tractar amb professions “cuidadores”. No obstant, això és també una visió limitada de la cura, perquè diverses professions curen i un bon nombre de persones no professionals també curen. Totes les persones en un moment o altre en el transcurs de la nostra vida oferim i / o rebem cura.
En una societat cada vegada més liberal i individualitzada com és la nostra, el valor de la cura està en crisi?
Les polítiques neoliberals han fet que a tot el món la cura sigui més cara i difícil. I sembla que moltes persones han acceptat aquest fet com una realitat ineludible. La politòloga i investigadora de l’ètica de la cura Joan Tronto (2017) suggereix que la cura es presenta com una alternativa i defensa que una forma democràtica de cura pot fer que la reassignació de responsabilitats de la cura proporcioni la base per al desafiament enfront del neoliberalisme. El que sembla estar en crisi són les formes de provisió de la cura. La cura és una font de recursos invisibles no incorporats a l’anàlisi econòmica. Així ho mostra M. Ángeles Durán a l’obra La riquesa invisible de la cura. Hi constata el cost que la cura suposa per a les llars. Planteja, igual que es fa des d’altres va-riades instàncies, el reconeixement social del valor de la cura. Visualitzar la presència i èxits de la cura i reconèixer les seves dimensions, la seva complexitat i el seu significat és imprescindible. Per a això és necessari disposar de dades que facilitin la comparació de resultats, que permetin identificar amb claredat les situacions de cura, les pràctiques que es realitzen, els resultats que se’n deriven, i a qui atribuir els èxits de les persones que són subjecte de la cura.
Sense responsabilitat no hi ha cura?
Seguint la reflexió sobre la cura de Joan Tronto, aquesta autora ens planteja que cal considerar un canvi en les necessitats i capacitats per a la cura. Totes les persones som, en diferents moments de les nostres trajectòries vitals, generadors de cura o subjectes de la mateixa. Ens interessem per la cura, ens encarreguem de la cura, rebem cura, responem a la cura i confiem que pugui seguir sent proveïda. Totes les persones hem de contribuir a la cura. Aquesta és la responsabilitat individual i col·lectiva en relació amb la cura.
A quins altres valors s’ha d’associar la cura?
Identificar els valors que s’apliquen en la cura és un aspecte rellevant, complex, difícil de reconèixer, i també imprescindible. Els Codis d’Ètica en cada professió solen identificar els valors al voltant dels quals s’estructura la professió. Per exemple, el Codi d’Ètica de les infermeres i infermers de Catalunya de 2013, que és el vigent, s’estructura al voltant de cinc valors: responsabilitat, autonomia, intimitat / confidencialitat, justícia social i compromís professional. A través d’aquests valors es detallen les actituds i comportaments ètics per exercir la professió, respectant la dignitat de la persona atesa. Els codis d’ètica són una eina en la recerca d’una acció ètica. En l’ampli estudi sobre valors a la pràctica d’infermera, Ramió (2005) identifica dos grups de valors fonamentals en la pràctica de la cura, els altruistes amb les actituds de suplència, compassió, compromís, ajuda; i la dignitat humana, amb les actituds relacionades de confidencialitat, escolta, humanitat, privacitat, acompanyament, confiança, paciència, respecte. En la seva investigació, aquesta autora, mostra la prioritat que infermeres i infermers concedeixen ambdós valors en la pràctica del cuidar.
La cura, tenint en compte la demografia, adquireix cada vegada més importància en la nostra societat?
L’estructura demogràfica té repercussió en múltiples aspectes de la societat i especialment en la cura. Les necessitats de cura varien en els diferents territoris i afrontar el canvi demogràfic és un repte per a les polítiques públiques. Això és degut a la composició heterogènia i diversa de la població. Per exemple, el 2016, a Barcelona hi vivien 767 persones amb més de 100 anys, 123.591 persones amb més de 80 anys, i 313.788 d’entre 60 i 79 anys. No totes necessiten el mateix nivell de cures, però cal conèixer la realitat. A més, a la mateixa ciutat el percentatge de gent gran varia en segons el districte. Conèixer i tenir en compte les diferències i situació real és imprescindible per tal de planificar els serveis per a una adequada cobertura pel que fa a necessitats de cura. Pel que fa a la importància de la cura una dada d’interès és el que ofereix el Baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques de febrer de 2016, indica que el 34 per cent de majors de 18 anys han cuidat a algú per malaltia en els últims 6 mesos i un 70 perc ent han donat suport emocional a algú. La visibilització de persones cuidadores no és fàcil, ja que es corresponen amb treball domèstic no remunerat. No obstant això, el treball domèstic remunerat implica sovint la realització de cures. En 2017, segons l’EPA, hi havia 617.400 persones ocupades com a personal domèstic. La xifra és una mica inferior a la del 2009 que era 724.000. Suposen el 3,3 per cent d’ocupats i el 3,9 per cent d’assalariats. Es tracta d’un component de l’estructura social de major volum que les assegurances o les activitats financeres.
El futur de la salut s’encamina més a tenir cura que a curar?
Les prediccions així ho indiquen. La demanda de cures està quantificada pel que fa a l’atenció a un mateix i als altres. La tendència és que disminueixi la proporció de cura dedicada als menors, i en canvi creixi la demanda de cura a la gent gran. En l’obra abans citada La riquesa invisible de la cura s’aprofundeix en això, i l’autora afirma “que el predomini d’una o altra forma de satisfer la necessitat de cura depèn dels valors i la capacitat organitzativa de cada un dels agents socials i econòmics en què s’estructura la societat espanyola i cadascuna de les seves comunitats autònomes”.
Tenir cura és un verb exclusivament femení?
La cura s’ha atribuït majoritàriament a les dones i són les dones les que encara assumeixen una part desproporcionada d’aquesta. Però la responsabilitat de la cura és de totes les persones. Tots som iguals davant la cura, perquè necessitem d’ella. La cura no és només una necessitat dels febles. És essencial que assumim la interdependència humana de la cura. La cura és una pràctica democràtica, cal aprendre a cuidar. És responsabilitat individual i col·lectiva, de totes les persones, ensenyar a tenir cura, preservar aquesta capacitat i transmetre-la.
Què és més difícil: tenir cura d’un mateix o dels altres?
És important saber tenir cura de si mateix per cuidar altres. No obstant això la meva àmplia trajectòria de treball de camp m’ha mostrat en múltiples ocasions que la llarga cura fa que la persona cuidadora es descuidi a si mateixa. No disposi de suficient temps propi, i sense una xarxa de suport familiar, propera o institucional, vegi afectada la seva salut. Hem vist aquestes situacions en innombrables situacions de cura de persones grans. També les hem vist en menors, en situacions de precarietat, en què la persona adulta es priva de l’imprescindible, a risc de greu perjudici per la seva salut, en favor i com a forma de cura d’altres membres de la família. De manera que les polítiques de cura han de tenir en compte realitats diverses, que reconeguin que la cura és un assumpte polític. Com afirma Tronto, la cura és la millor manera de reformular les polítiques democràtiques, per tenir cura d’un mateix i dels altres.
Si mirem al futur, voler assignar més valor a la cura resulta utòpic?
No és utòpic, res més lluny de la realitat. Victòria Camps (2011) en un dels capítols del Llibre Blanc sobre l’envelliment actiu, defensa el valor i la importància creixent de la cura i ens recorda “la cura és un valor socialment tan important com la justícia, per la qual cosa ha de ser contemplat com un valor fonamental en la recerca d’una societat més equitativa”. I en un escrit de 2005 la mateixa autora afirmava la importància de situar al mateix nivell la curar i el tenir cura.
L’Administració hauria de reconèixer més la cura?
Sense cap mena de dubte. La presència de la cura en l’Administració i en l’agenda política és imprescindible. És a partir de les propostes i pressió dels diferents agents implicats en la cura que es pot aconseguir presència i reconeixement. Cal que l’enfocament de la cura permeti incrementar no només la visualització, sinó també la formulació d’iniciatives d’intervenció i participació innovadores i efectives de construcció del millor enfocament de la cura possible.
Tots som iguals davant la cura. És essencial que assumim la interdependència humana
