Quan parlem d’Amèrica Llatina ens referim a pràcticament tota Sudamèrica, excepte Brasil; a l’Amèrica Central i a bona part del Carib. En definitiva, parlem d’una extensió de vint milions de quilòmetres quadrats. I d’un continent habitat per 640 milions de persones. Però, què tenen en comú els seus ciutadans? A aquesta pregunta intenta trobar resposta el periodista argentí Martín Caparrós en el seu darrer llibre, Ñamérica (Penguin Random House).
Com sorgeix el títol del llibre, Ñamérica?
Fa quatre anys, quan vaig iniciar aquest viatge per entendre què és Amèrica Llatina, Brasil se’m plantejava com una dificultat perquè és massa gran. A més, no té allò que tenen la resta de països: una història, una cultura i una llengua compartida. Això no passa en quasi cap lloc del món, que més de vint països parlin el mateix idioma. Llavors vaig centrar-me en aquests països, però em faltava un nom, fins que vaig adonar-me que la lletra ñ defineix el castellà i amb la paraula Amèrica conforma el títol.
Quins altres elements comparteixen?
El llibre s’estructura, per un costat, amb un seguit de cròniques sobre les ciutats més grans del continent. Aquestes cròniques es barregen amb capítols més assagístics, que dedico als problemes comuns a totes les regions. Primer de tot, cal parlar de la desigualtat, que és un tret molt característic del continent, ja que Amèrica Llatina és la regió més desigual del món i, per tant, es viu sota situacions de molta pobresa. La violència, la migració –és el lloc on més gent migra respecte de la quantitat d’habitants–, la religió, els moviments polítics, el feminisme, la cultura… També són elements d’enllaç entre els diferents països.
Comparteixen valors aquests països?
No sé si són valors positius… El que sí que existeix, des de sempre, a l’Amèrica Llatina són moltes ganes de construir, que és també un valor important. Encara que molts cops no acabi de sortir bé, no es pot negar que molta gent busca maneres de millorar les seves vides, la comunitat o la societat. És un valor amb molta força a Ñamérica.
Existeix realment el valor de la justícia?
No i aquest és un problema greu. Hi ha un treball molt interessant que cito al llibre d’uns periodistes mexicans i espanyols que van publicar fa quatre anys al The New York Times. Mostren que només l’u i el dos per cent dels homicidis en tota la regió reben una condemna judicial. Per què hi ha més homicidis a Amèrica Llatina que a qualsevol altre lloc del món? Perquè surt gratis, saps que tens moltes possibilitats a no ser condemnat. És una forma brutal, però eficaç de solucionar certs conflictes.
A l’Amèrica Llatina existeix una sensació de pertinença a una comunitat més enllà de la mateixa nacionalitat?
És difícil d’afirmar això. Quan jo era petit, escoltava proclames a favor de la unitat llatinoamericana. És estrany sentir polítics en actiu que no apostin per aquesta unitat, però el que han fet totes les classes dirigents al llarg dels últims dos-cents anys és fomentar la desunió. D’una regió sense fronteres entre si, van acabar creant-ne una amb vint països dividits. Han ensenyat als seus habitants a considerar que cadascú d’ells és una unitat diferent dels habitants de les regions veïnes, encara que visquin a l’altre cantó del riu, cobrin igual, parlin el mateix idioma i pensin coses molt similars. Se’ls considera enemics pel simple fet de tenir una bandera i un himne diferent.
Molts cops la nostra percepció d’Amèrica Llatina està basada en prejudicis i estereotips. Com es pot combatre aquesta imatge que ens han projectat des d’aquí?
Aquest és el gran objectiu de Ñamérica, reemplaçar aquests estereotips per una anàlisi amb informació que ens ensenyi què hi ha darrere de tots aquests prejudicis. Un exemple: molts cops es diu que l’Amèrica Llatina és la regió més violenta del món. Vaig començar a estudiar-ho més en detall, perquè és cert que és una sensació compartida. Durant el segle XX, a Europa va haver-hi 85 milions de víctimes de la violència i cent milions a Àsia. En canvi, a l’Amèrica Llatina durant aquell període va haver-hi dos milions de morts violentes, que són moltíssimes, però infinitament menor en comparació a la resta del món. També vaig descobrir que aquestes morts tenien a veure amb una violència pública i política, eren els Estats els que exercien aquella violència, fos per guerres entre altres països o contra els seus ciutadans.
En aquest tema, als anys noranta, hi ha un canvi significatiu.
Sí, en els anys noranta es privatitza la violència. Era l’època en què també es privatitzaren moltes empreses i institucions. En aquells anys, els empresaris que extreien coca i la transformen en cocaïna van adonar-se que per protegir-se s’havien de rodejar de persones armades. La majoria de vegades, com que aquestes persones no eren necessàries, els patrons els hi buscaven altres feines: segrestos, assassinats, protecció, morts per encàrrec… Aleshores, sorgeix aquesta violència privada que converteix Amèrica Llatina en un dels indrets més violents del món. També cal dir que només són quatre o cinc països de tot el conjunt: Mèxic, el nord de Centre Amèrica, Veneçuela i Colòmbia. La resta té taxes d’homicidi comparables arreu del món.
El futur de Ñamérica passa per la pacificació de les ciutats?
Encara que en el nostre imaginari Amèrica Llatina sigui un espai natural amb paisatges, el vuitanta per cent de la població llatinoamericana viu en ciutats. Bona part d’aquests habitants ho fa en condicions molt difícils i en barris marginals. En els últims quaranta anys, un trenta per cent de ciutadans es van desplaçar del camp cap a les ciutats. La ciutat és l’espai on es pot progressar, amb escoles i hospitals, tot i que no sempre és així. L’enorme quantitat de persones que viuen als marges de les ciutats són la base de la violència. I, això, en bona part, ja no depèn d’aquestes persones, sinó de la capacitat dels països per organitzar formes de producció diferents, que requereixin més mà d’obra i treball.
L’Amèrica Llatina d’avui es caracteritza per ser un pol d’immigració. Quin futur li pronostica a la regió?
Per primera vegada en la història recent, la gran onada migratòria actual no és d’entrada sinó de sortida. En els últims anys han sortit milers de persones i això és el signe clar d’un fracàs. Ningú deixa el seu país si aquest li ofereix el que voldria. A veure com ens en sortim d’aquesta situació; suposo que trobarem algun camí.
