L’altre dia vaig anar a Barcelona. El que ara és un titular fa uns anys era una rutina. Córrer fins a la parada del bus, enganxar-me a la finestra perquè el del costat no se m’adormi a l’espatlla o perquè va massa obert de cames, suar a l’hivern i congelar-me a l’estiu. Aterrar a la capital i intentar trobar un forat al metro en hora punta o, si anava bé de temps, enfilar passeig de Gràcia a pas lleuger esquivant els turistes més matiners. Em posava al dia amb la conserge de l’oficina i a mig matí ens trobàvem uns quants companys a la cuina per fer-la petar. Els dilluns fèiem un entrepà al Nello’s, i els dijous, un menú a la pastisseria Mauri.
Se’m fa difícil pensar que així era el meu dia a dia. El d’ara no té res a veure. Visc a 82 quilòmetres de la feina i, tot i que quedi mediambientalment incorrecte, m’encanta conduir una hora d’anada i una de tornada gairebé cada dia. És probable que m’agradi perquè vaig al revés del món i no trobo mai trànsit, però també perquè aquesta estona de cotxe s’ha convertit en el meu moment. Sona tòpic, oi? Canto, ric o ploro en funció de com hagi anat la jornada, escolto la ràdio, aprofito per fer algunes trucades. També m’enfado amb els fitipaldis, esquivo guilles i porcs senglars i, de tant en tant, veig com surt o es pon el sol. Tot un espectacle. Fa dos anys no tenia ni el carnet de conduir, vivia a un quilòmetre i mig de la feina i anava a peu a tot arreu. Encara hi ha qui es posa les mans al cap perquè, diu que no en seria capaç. I jo li dic que sí. Que si hi ha una cosa que ens caracteritza és, precisament, la capacitat d’adaptació a qualsevol situació, desitjada o no –un altre dia ja parlarem de resiliència.
Ens adaptem davant d’un naixement, un imprevist, una ruptura o una mort. A un canvi d’amics, de feina, de pis o de ciutat. És fascinant
Fins fa vuit anys, per exemple, venia al forn de pa des d’on escric dia sí dia també. Amb els meus pares hi vivíem a tocar, així que cada matí queia, com a mínim, una barra de quart. Quan em vaig independitzar a l’altra punta de la ciutat, em vaig abonar a una cafeteria que em quedava més a prop fins fa gairebé dos anys, quan vaig canviar Mataró per un poble on comprar el pa o una pasta i prendre un cafè no s’acostuma a fer al mateix local. I no us negaré que ho trobo a faltar, però hi he guanyat altres coses. No només m’hi he acostumat, sinó que sento fascinació per les hamburgueses de l’Andreu, els pastissos d’en Marc i els llonguets que ven en Ramon. No hi ha setmana sense una pizza d’en Xevi i la Montse i, de tant en tant, per variar, travessem el carrer per rematar el sopar amb la Tatin de poma que fa la Lídia. Tampoc em sorprenen ja les mirades tafaneres ni les preguntes indiscretes.
I què me’n dieu de viatjar? No us passa que a vegades visiteu un país per primera vegada i us hi trobeu com a casa? Que de seguida us hi aclimateu i sentiu com si ja hi haguéssiu estat? Una cosa tan extraordinària com descobrir llocs es converteix en una experiència amb traces de normalitat. I això, a parer meu, no li resta valor. Al contrari; n’hi afegeix. De la mateixa manera que hi ha persones a qui fins fa poc no coneixia però sembla que hi hagin estat tota la vida. I d’altres que hi han estat sempre fins que, precisament la vida, ha decidit que deixi de ser així. I ens hi hem adaptat. Perquè el calendari no s’atura i perquè, com deia el superheroi més nostrat, els petits canvis són poderosos. Encara que no sempre siguin fàcils de digerir.
Cada petit canvi, cada petita alteració o cada petita revolució quotidiana comporten una petita transformació. I l’evolució n’és plena. Ens adaptem davant d’un naixement, un imprevist, una ruptura o una mort. Ens adaptem a un canvi d’amics, de feina, de pis o de ciutat. I em sembla fascinant. Perquè això vol dir que la vida continua. I perquè ves a saber quantes adaptacions ens oferirà aquest 2024.
