La premsa s’ha fet ressò de la història del sacerdot i la religiosa de l’església de Santa Anna, a Barcelona, que han obert el temple als vespres per acollir els menors no acompanyats que volten sols pels carrers de Barcelona. Els deixen entrar i dormir als bancs de l’església. Les fotografies que han publicat els diaris són punyents: aquests adolescents desemparats dormen com ho fan els nostres fills a la seva edat, amb la profunditat i la son immensa de qui encara no s’ha fet gran. En el seu cas no hi ha una mare rondinaire que els escridassi perquè endrecin la seva cambra i recullin la roba estesa per terra de qualsevol manera, ni que els faci llevar el cap de setmana per no quedar-se fent el mandra tot el matí. Aquests ganàpies estirats als bancs de Santa Anna dormen al damunt d’uns llits improvisats, que algú ha preparat per ells amb la dolçor d’una mare absent, sense preguntar res ni atabalar-los amb coses que no toquen. Només deixen que s’acullin a sagrat.
L’acolliment a sagrat és una pràctica de l’hospitalitat o de l’asil que s’inicià a l’Edat Mitjana. Les esglésies i els monestirs servien de refugi als perseguits per la justícia. Una vegada dins del temple no els podien anar a detenir. L’espai sagrat funcionava com un lloc de protecció, on no tenien accés els soldats. En èpoques de persecucions i atonyinades generals, de pestes i violència sense mida, acollir-se a sagrat era una manera de sobreviure enmig d’un món hostil. Aquests adolescents d’avui, en la seva solitud i desarrelament, saben que Santa Anna és un lloc d’acollida.
Segons el protoevangeli de Jaume, Anna (Hannah en hebreu), mare de Maria, infantà la seva filla després d’anys d’infertilitat. La història d’Anna ens recorda el valor sempre preuat dels nostres fills, amb la seva pròpia història, en la seva variada singularitat, també per com ens sorprenen i ens fan descobrir que les nostres creences i suposicions no són mai del tot segures. El cas de Maria no ho podia ser més! Aquests minyons perduts i desemparats, dormint als bancs de l’església de Barcelona gràcies a l’hospitalitat dels qui els han donat un lloc, són també de tots i els hem de cuidar com ho faríem amb els nostres fills i filles.
En Peio i la Viqui van decidir adaptar els bancs de l’església perquè fossin més còmodes. Cridaren a un dissenyador que havia fet coses per la Fundació Arrels i a un fuster del barri. El resultat fou un somier de posar i treure per les nits. Bancs d’església convertits en llits: aquest és el valor material d’un objecte representant el bo i millor de la generositat i gratuïtat humanes. El periodista Juli Capella, escrivint sobre aquesta història, diu així: “No pregunten, no jutgen, no els demanen res, només donen. Són molt rars aquests cristians, donen la cara, i si han de posar l’altra galta, la posen.” Rars aquests cristians? Potser en el sentit de l’excepció o del joiell incomparable? Més aviat coherents, consistents, exemplars. Com en les paràboles a l’Evangeli, on s’explica què fer sota la forma d’una història contada sobre uns altres–“això és com un home que va anar a la vinya…”–, el relat de l’església convertida en hospital de campanya a la nostra ciutat, ens fa amatents, ens desvetlla de les ficcions generals. El temple-refugi ens permet entendre que l’ètica i els valors o s’encarnen o no són res, perduts en la intangible i ridícula superficialitat ambiental impregnada de celebrities.
Aquests minyons desemparats són també de tots i els hem de cuidar com ho faríem amb els nostres fills i filles
Aquests nois que dormen com una soca als bancs del temple ens fan pensar en les nostres pròpies nits d’insomnis, amarades uns cops de preocupacions reals i altres d’inquietuds poc verídiques. L’acolliment a sagrat impugna les ximpleries que ens treuen el son per reclamar una autèntica vida amb els altres, de cura i de companyia. Altres fills i filles estrangers, que no coneixem, però que ens interpel•len veritablement, que commouen la nostra somnífera petitesa. L’acolliment a sagrat no és més de l’Edat Mitjana: és una experiència avui, aquí i amb nosaltres.
