Les festes nadalenques omplen les pantalles d’imatges familiars, estampes de llars càlides, paper de regal, cançons i abraçades. Però altres retalls de realitat seran ignorats. Cases amb cadires buides perquè el pare ha mort o la filla ha emigrat. Àvies soles en habitatges glaçats. Persones sense sostre que maldaran per protegir-se del fred al costat de turistes que beuen cava. Tones de residus que quedaran al gener tan oblidades com els danys col·laterals del capitalisme flexible. Bauman (Modernidad Líquida, 2000) ha estat un dels pensadors que ha connectat les diferents mutacions de la contemporaneïtat amb la producció de “vides residuals”, persones expulsades del sistema productiu i de l’univers de les obligacions morals. La “modernitat líquida” és una representació adient dels processos que han dut a la desintegració dels referents tradicionals: la família, el barri, la classe social. El líquid és aquell estat de la matèria que no té forma ni durada. La seva virtut està en la seva labilitat; però alhora, no pot proporcionar la consistència i estabilitat que ofereix el sòlid. Torralba descriu a Món volàtil (2018) el mateix fenomen: el canvi vertiginós en els nostres dies hiperocupats deixa poc marge a la creació de lleialtats o a la pregunta pel sentit de tot plegat.
Percebem en les poques escletxes que tenim que la vida s’escola sense que puguem fer-hi res. Ens hem avesat a normalitzar la misèria i la indigència argumentativa de la nostra classe política, rica en bronca i deficient en solucions. I anem fent tot narcotitzant el dolor que ens provoca reconèixer que tenim tan poc control sobre les coses. Res més lluny de la veritat: les crisis sistèmiques es cobren víctimes i en aquest món globalitzat, tots estem connectats en la nostra sort. És possible tenir un criteri de com orientar-nos en el futur? Sí, el tenim. La volatilitat té una cosa bona: ens porta a no aferrar-nos massa a res i, per tant, potser serem menys dogmàtics. Tot i així és perfectament possible combinar la flexibilitat amb l’exigència col·lectiva de que l’esdevenir ha de fer d’aquest món un lloc habitable per tothom, de que la crueltat, com deia la Judith Shklar (Los rostros de la injusticia, 2016) és un mal aquí i a tot arreu. I que si hi ha algun pensament que margina o empobreix la diferència, ha de ser contestat. Mai hem tingut tant a l’abast els mitjans d’educar-nos més i millor. Fem un pas decidit de la crisi a la crítica. Ens hi va la vida.
