Escriure sobre els valors de la universitat. Una tasca difícil. Ho faig sense ser un expert en l’estudi dels valors, el que probablement és una gosadia desmesurada, però sí a partir de la meva experiència universitària que, amb algun període dedicat a altres coses, entre l’època d’alumne i la de professor, ja arriba als quaranta cinc anys.
Em centraré bàsicament en els valors que crec que hauria de transmetre la universitat als seus alumnes, en primer lloc, però també a la ciutadania i a la societat en general. Per a mi, això és inseparable de la responsabilitat social que té, i que ha de tenir, la universitat, pública i privada, davant dels seus alumnes i de la societat en general. La responsabilitat social de la universitat vol dir que ha d’estar primordialment al servei de la societat, és a dir de la ciutadania, de donar resposta a les necessitats de la societat, de contribuir a fer millor la societat en què ens ha tocat viure. I això vol dir que s’ha d’aconseguir el desenvolupament econòmic i la cohesió social de forma simultània i equilibrada.
Hi ha un consens molt extens i intens sobre quines són i quines han de ser les funcions de les universitats, i dels centres d’educació superior en general, en les societats i el moment actuals. En primer lloc, la seva funció de creadora i transmissora de coneixements, i per tant també d’informacions, que es fa fonamentalment a partir dels diferents tipus d’activitats docents, reglades o no reglades. En segon lloc, les funcions de recerca bàsica i de transferència de coneixement cap a la societat, tant al món empresarial com a la ciutadania en general. En tercer lloc, la seva contribució al desenvolupament de la societat, de les persones i de les empreses del seu entorn, tant pels efectes directes com pels indirectes que suposa l’existència d’una institució d’educació superior en un territori determinat.
Òbviament, les universitats no viuen en un núvol, sinó en unes societats concretes i determinades. Per tant, els valors hegemònics a la societat tendeixen a estar molt presents a la universitat. I a convertir-se en els valors predominants. Concretament, avui en dia, la competència ferotge per a aconseguir l’èxit i triomfar en els àmbits econòmics i socials és un valor molt important i predominant a la societat, i conseqüentment també a la universitat. I si és possible fer-ho amb el mínim esforç i la màxima facilitat possibles encara molt millor. Aquests valors, però, no sempre estan d’acord amb la funció i responsabilitat socials que és necessari que compleixin les universitats. Les que volen aconseguir-ho, doncs, han de fer a vegades un sobreesforç per a contrarestar alguns dels valors hegemònics a la societat.
Tenint en compte tot això, i molt especialment la responsabilitat social de la universitat, quins són els valors que crec que aquesta ha de fomentar? Primer, lògicament la universitat entenc que ha de formar professionals d’excel·lència amb els coneixements i les competències corresponents, però que alhora siguin ciutadans i ciutadanes cultes amb consciència històrica i esperit cívic, capaços de reconèixer la situació de la societat en la qual viuen i d’entendre els seus deures cap a ella i cap a la ciutadania.
Davant de la complexitat dels reptes mundials, presents i futurs, les universitats tenen la responsabilitat social d’assumir el lideratge en la creació de coneixements i competències per a la comprensió de problemes diversos –econòmics, socials, culturals i científics– i considerar les qüestions de forma interdisciplinària, per exemple en temes com ara: la seguretat alimentària, el canvi climàtic, la gestió de l’aigua, el diàleg intercultural, la diversitat cultural i lingüística, les energies renovables, la salut pública, etc.
Al mateix temps ha de promoure el pensament crític i la ciutadania activa per a contribuir al desenvolupament sostenible, la pau, la justícia, el benestar. Ha de formar ciutadans i ciutadanes dotats de principis ètics, compromesos amb fer realitat els drets humans i els valors de la democràcia. Penso que la universitat ha de mantenir encesa la flama de la utopia per a una societat millor. Ha de mantenir la il·lusió, els ideals, però també la presa de consciència de l’esforç que això suposa, del camí dur i complicat que cal fer, de les inèrcies que cal superar, de la molta gent que cal persuadir o convèncer.
Per això des de la universitat s’ha de fomentar el pensament racional. S’ha d’aconseguir promoure la discussió i el debat sobre les realitats socials conegudes i contrastades amb rigor, en front de les meres opinions o declaracions d’intencions. En definitiva, menys opinions, menys declaracions, menys baralles dialèctiques i més diàleg, més debat i més contrast d’informacions. Tanmateix, no s’ha d’oblidar, però, la importància d’educar les emocions, de la intel·ligència emocional, pel present i pel futur dels universitaris.
La universitat ha de esperonar l’existència d’una societat pluralista i oberta, d’una ciutadania tolerant. Per tant, ha d’estimular la tolerància activa a partir del respecte profund de les diferències i de la diversitat. Ha de lluitar contra la indiferència. En aquest sentit, la universitat ha d’esperonar l’espiritualitat dels seus membres, però ha d’establir un respecte estricte per a qualsevol tipus de creences: la laïcitat és, doncs, un valor important a impulsar. Al mateix temps, però, s’ha de mostrar intolerant davant de determinats comportaments o idees que puguin impedir o dificultar l’existència d’aquesta societat pluralista, oberta i democràtica.
Actualment, tant a la societat com a la universitat, es tendeix a donar molta més importància a certs valors finalistes (pacifisme, ecologia, lleialtat, tolerància,…) que als valors més instrumentals (esforç, responsabilitat, compromís, participació, abnegació, feina ben feta…), en definitiva als valors de la solidaritat envers els altres. Des de la universitat s’ha de fer més èmfasi en aquests valors instrumentals, bàsics per a una societat madura i amb capacitat de millorar, i trobar l’equilibri adequat entre aquests i els valors finalistes.
Les universitats, i els centres d’educació superior en general, públics i privats, ofereixen un bé públic i tenen una funció i una responsabilitat socials que impliquen a tothom, i molt específicament a qui les governa i a les administracions públiques de les que depenen o amb les que es relacionen d’una forma més o menys intensa. Internament, la definició d’una estratègia universitària adequada requereix un lideratge distribuït i compartit, que, des de l’autonomia universitària, estimuli la discussió i el debat, la participació democràtica real en la presa de decisions. Aquesta autonomia ha de permetre aconseguir, de la millor manera possible, que els centres d’educació superior tinguin qualitat, siguin eficaços i eficients, donin comptes des de la transparència i compleixin la seva responsabilitat social.
* Antoni Soy (Ripoll, 1950) és professor d’Economia Aplicada a la UB i des del 2011 degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic. Del 1999 al 2006 va ser alcalde d’Argentona i del 2006 al 2011 Secretari d’Indústria i Empresa del Govern de Catalunya.
