El cinema sempre ha estat un reflex del seu temps i, d’alguna manera, un mitjà per documentar la vida en diferents èpoques. Fins i tot les pel·lícules més allunyades de la realitat, com poden ser les de ciència ficció, ens parlen de la societat, els costums o les pors de l’època en què van ser fetes. Però ara sembla que s’imposa una certa tendència de convertir en pel·lícula els fets de la nostra història més recent i convertir els personatges contemporanis més o menys rellevants en material cinematogràfic.
Potser és la celeritat amb què se succeeixen els avenços tecnològics, deixant ràpidament obsolet tot allò que només cinc o deu anys enrere celebràvem com a grans novetats. Potser és la immersió continua en un món hiperconnectat, que fa pràcticament impossible aïllar-se del gran volum d’informació que ens arriba d’una forma o altre, però que al mateix temps ens distreu i fa difícil poder pair o aprofundir en els temes que ens interessen. Potser, senzillament, sigui la necessitat de construir un Olimp de deus contemporanis, als quals venerar en un món líquid on Apple i Google són les noves religions.
El cas és que en els darrers anys han proliferat les pel·lícules inspirades en personatges vius o morts molt recentment. Títols basats en uns “fets reals” dels quals fa quatre dies n’érem testimonis directes, però distrets com estem en aquest mar de “diversió” digital, no érem capaços de fer-hi atenció. El cinema, caçador i creador de tendències, s’ha fet seva la urgència que ara tenim d’entendre què estava passant fa només un moment.
Així crec que es pot explicar la proliferació de títols, per exemple, que intenten explicar les causes, orígens, culpabilitats, responsabilitats i misèries que van portar a la gran crisi econòmica que va esclatar l’any 2008 als Estats Units amb les subprime. El hombre de las mil caras és el darrer títol en una llista que inclou films com La gran apuesta, Margin Call, Inside Job o The company men, l’acció de les quals se situa, a molt estirar, 8 o 10 anys enrere.
Hollywood ha sentit la necessitat de beatificar Steve Jobs a través de dues pel·lícules que més o menys lloen el miracle del creador de l’Iphone. Marc Zuckerberg és el protagonista de La red social. Els dubtosos mèrits de Dominique Strauss-Kahn amb tot els seus escàndols sexuals ha inspirat la pel·lícula Welcome to New York d’Abel Ferrara, mentre que a l’estat espanyol, B la pel·lícula reconstrueix amb actors la declaració de Luís Bárcenas sobre la tresoreria en negre del partit popular. Fins i tot el Papa Francesc ja té la seva pel·lícula, Francisco el padre Jorge, que el confirma com un Pontifex d’un caràcter modern i mediàtic.
I per últim, assenyalar les tristes ironies de la vida que han fet que una pel·lícula com Spotlight, sobre la investigació d’uns periodistes que l’any 2002 van destapar els casos d’abusos sexuals a menors per part de capellans de Boston, s’estrenés just en el mateix moment en què El Períodico treia a la llum molts casos similars. L’art imita la vida, la vida imita l’art.
