Vivim en un món de controvèrsia. La contraposició de pensaments i opinions sobre qualsevol tema és sempre present. Vivim en una societat on tenir un criteri propi sovint implica portar la contrària. En aquest context, els debats rarament es basen en l’anàlisi i la reflexió des de diferents perspectives per arribar a conclusions sòlides sobre alguna cosa que se’ns plantegi.
Ens trobem en una era de guerres culturals. Aquest fenomen no és nou, però avui dia està molt present en qualsevol debat públic, i evidencia una profunda polarització de la societat, on tothom competeix per l’hegemonia del que pensa o fa; això provoca una divisió social en temes essencials de la identitat d’un país, com són l’educació, la migració, l’avortament, l’eutanàsia o el rol de la dona.
Podria semblar que les guerres culturals no tenen cabuda en una democràcia. Tanmateix, la llibertat d’expressió, el pluralisme polític i l’accés a la informació, considerats pilars d’un estat democràtic sòlid, afavoreixen precisament que sorgeixin.
Les guerres culturals no s’esdevenen per si soles. Podem pensar que la transició històrica del nostre país —amb el llegat del franquisme com a teló de fons, juntament amb els canvis demogràfics, migratoris, econòmics, tecnològics, educatius i de drets socials— tenen un paper important en aquest fenomen. Les guerres culturals, però, són instrumentades per satisfer els interessos i agendes de poder de diferents actors, siguin polítics, econòmics o religiosos, que busquen la confrontació en benefici propi.
I què es persegueix amb la confrontació? Justament, posar en perill el funcionament d’un sistema democràtic sòlid i plural, provocar que el ciutadà perdi la confiança en les institucions i es desvinculi del sistema polític democràtic. Quan és en aquest context on és més necessari que els ciutadans tinguin un compromís ferm en defensa de la democràcia i la convivència, per tal d’evitar l’ascens de grups polítics i socials de posicionament extrem.
Les guerres culturals sempre han existit i continuaran existint. És important esforçar-se per minimitzar-ne les repercussions treballant des de diferents àmbits i responsabilitats.
El primer àmbit és el lideratge polític. Els líders polítics tenen la responsabilitat de mantenir una actuació íntegra i haurien de tenir un comportament que servís d’exemple per als ciutadans; els seus discursos s’haurien de centrar en els projectes de país i evitar la deslegitimació dels seus oponents. D’ells depèn reforçar el sistema democràtic i promoure la participació ciutadana.
L’educació és un altre front clau per desenvolupar en els infants i joves un pensament crític que neixi de la capacitat d’anàlisi i, també, una visió multicultural del món per entendre la diversitat i promoure el compromís per formar part de grans de les organitzacions per construir una societat més justa.
Aquests valors i reptes educatius no són possibles sense el compromís de les famílies, que són les principals responsables de l’educació dels seus fills, i el que fan i diuen avui condiciona l’actuació dels seus fills quan seran adults. Pel que fa a l’educació, les famílies i tutors haurien de treballar en cooperació amb l’escola i considerar-la un suport a la seva tasca.
Per acabar, és important abordar el paper dels mitjans de comunicació, que tenen la responsabilitat d’oferir informació fiable i contrastada, de fomentar un debat plural i equilibrat dins la societat a través de la diversitat de continguts i editorial, i d’evitar el sensacionalisme habitual, que només serveix per amplificar les diferències dins la societat.
