Xerinola a Google Meet

Des que va començar la crisi sanitària hem fet les classes per Google Meet. Aquest programa de videoconferència permet veure els estudiants, però molts desactiven la càmera. Llavors, enlloc de la imatge en moviment, apareix una lletra o una fotografia més o menys expressiva. Veiem joves enjogassats. N’hi ha que porten un mocador de colors vius. Altres un ram de flors, un gat o un gos a la falda. A la foto del perfil, alguns tanquen els ulls i somriuen, com per evitar que la mirada de l’altre els fereixi. A la classe per Meet hi participen uns quants, fent preguntes i comentaris. Igual que a l’aula presencial.

Un dels problemes detectats abans de la pandèmia era el desordre i la xerinola a les aules. Els professors es queixaven de la manca de disciplina, del soroll i de la xerrameca. La noia del darrera pentinava la del davant. “És que no sabia fer-se una trena”. El noi de la primera fila feia un massatge a l’esquena de la que seia al costat. “És que tenia una contractura”. Arrossegaven les cadires, deixaven caure les motxilles amb força. Tot era molt intens: el soroll i les veus. Endrapaven a classe amb la fruïció de la gana que comanda.

Cada docent tenia un sistema per fer callar els estudiants: interrompre l’explicació, cridar l’atenció, fer fora de classe. El problema de la xerinola a les aules era general. N’havia parlat amb companys d’altres universitats i tothom coincidia. Els més agosarats fèiem hipòtesis per comprendre: encara són molt joves, el sistema educatiu no els ha donat prou confiança, hauríem de fer classes més actives.

Amb la crisi sanitària cal prendre mesures de seguretat per evitar el contagi. Això ha suposat distanciar-nos. A la classe presencial, els estudiants no poden bellugar-se del cercle de colors que envolta la cadira. És la seva frontera individual sense control de passaports. No es poden acostar els uns als altres ni tocar ni empènyer. L’ús de la mascareta és obligatori: els llavis queden segellats amb el morrió sanitari. Els estudiants no criden ni fan soroll. Entren a l’aula com si fos una església: amb devoció.

Es concentren en el flascó de líquid hidro-alcohòlic i obren els palmells de les mans per després fregar-les suaument. Estan molt quiets. El frec a frec s’ha acabat. És la regulació del cos, de l’espai i del temps. Què podem fer i què no? El càlcul total del risc és impossible. Seguim les instruccions pensant en els altres. La docilitat necessària a l’interior de l’edifici corprèn. El vigilant de seguretat, que tantes vegades els havia tornat la bufanda o les claus de casa, ara supervisa el compliment de les normes. Quan els enxampen, els estudiants corren a posar-se bé la mascareta i desen la llesca de pa a la butxaca.

A Google Meet les classes incorporen una mena de silenci tecnològic. A poc a poc van entrant les veus dels “hola, bon dia”, a mida que la gent es connecta. Fan un sorollet mecànic un segon abans de l’articulació de la paraula. Quan els professors preguntem, hem d’esperar que vingui aquell mot generós del fons de l’abisme digital.

L’estranya quietud que s’ha donat a l’aula (presencial o per Meet) angoixa: apunta a la xerinola perduda, un signe de vida més enllà de la regulació del protocol i la disciplina. L’altre dia em vaig connectar al Meet a l’hora de classe i els estudiants ja hi eren. De sobte, vaig sentir una remor coneguda, un brogit familiar. Era la xerinola de sempre, les ganes de viure en acció, farcida de somriures i acudits. S’assemblava molt al soroll de l’ambient a l’aula. Enmig d’aquesta expressió de vida social tan enyorada sorgí una sorprenent nostàlgia de la xerinola que es volia eradicar. I en aquell instant fugisser, la remor de la vida amb els altres, de les rialles, de la ximpleria i de la complicitat, esdevingué una vivència íntima i joiosa que recordaré per sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.