El riu Congo, també conegut com “el riu dels rius”, ha vist descendir les canoes d’exploradors com Henry Morton Stanley, David Livingstone i Pierre Savorgnan. També ha estat la font d’inspiració de Joseph Conrad, Isidore Nday-wel, Paul Lomami-Tshi-bam-ba, André Gide, Graham Greene i Javier Reverte, entre d’altres. El periodista especialitzat en el continent africà Xavier Aldekoa acaba de publicar El Quixot al Congo (Columna), un recull de reportatges i cròniques mentre travessa aquest riu de 4.700 quilòmetres.
Fa molt de temps que Xavier Aldekoa tenia aquest viatge al cap. Quin ha estat el desllorigador per poder-lo fer?
Sí, és un d’aquells viatges que jo havia somiat molt abans de ser conscient del que significava la navegació completa des de la font del riu fins a la desembocadura. Fa uns anys vaig començar a llegir per preparar-lo, buscar mapes, estudiar-los… era conscient que es tractava d’un lloc de diferent de les altres cobertures que havia fet i que implicava una logística més complexa i un impacte físic i psicològic diferent.
I com ha tornat?
Més buit i més ple que mai. M’he buidat fins a uns límits que no era conscient, vaig estar a punt d’abaixar els braços perquè era molt complicat. Però també ha estat una experiència on la primera paraula que em ve al cap és generositat. Anava amb la idea de fer-lo sol, però aviat vaig adonar-me que no hauria pogut acabar de navegar-lo. Molta gent m’empentava quan les forces em fallaven i gràcies a tota aquesta generositat vaig poder arribar al mar.
Diu que “viure és prémer les dents”.
En general, crec que és així. Moltes vegades has de vèncer pors, dificultats i complicacions. La vida és això. Quan tens un somni o quan vols fer alguna cosa, has d’anar cap allà. Concretament en aquest cas, el riu semblava impossible, però es tractava de prémer les dents i de continuar cap endavant. Ara, aquesta és una frase que podríem aplicar a moltes coses del dia a dia.
Les dimensions de la República Democràtica del Congo són equivalents a les d’Espanya, França, Itàlia, Alemanya, el Regne Unit, Portugal, Irlanda, Àustria i Suïssa, Països Baixos i Bèlgica juntes…
Així és. De fet, els 4.700 quilòmetres del Riu Congo –es diu aviat– són pràcticament l’única autopista líquida que conec de diverses regions, perquè el Congo no té cap carretera que uneixi l’est amb l’oest, com és el cas d’Europa, per exemple. Hi ha moltes regions on les carreteres no és que siguin de terra, és que són absolutament abominables, tenen forats on caben camions sencers i, si el cotxe se t’hi queda aturat, ningú podrà passar perquè al voltant només hi ha selva. Per tant, és una regió enorme i incomunicada on l’única via comunicativa és líquida: el riu Congo.
I com s’enfronta a la incertesa?
Aquesta paraula és la clau: la incertesa. En moltes altres cobertures que he fet, no havia tingut aquesta incertesa de no saber si podria arribar al lloc o què passava si no ho aconseguia independentment del resultat final. En canvi, en aquest cas, sí que la vaig tenir. La idea del viatge no era només meravellar-me per la bellesa, sinó també conèixer la zona. Sabia que em trobaria amb pobresa, guerrillers, l’explotació de les mines artesanals… Però per explicar la regió havia de parlar amb filòsofs i historiadors congolesos. I això em provocava incertesa, perquè no sabia com els trobaria.
Potser Europa ha oblidat fàcilment la colonització. Hi ha rancúnia al país?
No gaire. És una de les coses que em va sorprendre molt. Allà vaig adonar-me que formava part de la banda dels explotadors, de tota la gent que havia vingut de fora –siguin els àrabs esclavistes, els europeus o els xinesos ara– per explotar i per abusar d’aquella gent. I seria normal que la rancúnia fos un estat natural, ja que fa segles que són explotats; viuen en una terra molt rica i són molt pobres. Tanmateix, em vaig trobar el contrari: la gent, conscients del que ha passat, de com els han robat, de com els han explotat, m’obrien les mans i m’ajudaven.
Què ha de passar perquè es pugui reduir la pobresa?
El Congo necessita una elit que no es vulgui enriquir i que qui faci negocis –siguin xinesos, europeus, russos, americans– o ho intenti ho facin de forma justa. Per tant, hi ha d’haver una concatenació de coses que no són fàcils. La part positiva és que el Congo és una societat molt jove amb una mitjana de divuit i dinou anys amb molta força i que cada vegada està més educada. I això obre la porta a l’esperança que, des de dins, es vulguin canviar les coses. Caldrà veure si, des de fora, estem preparats per no esprémer tant i obrir una mica la mà.
Quin pes tenen els artistes actualment a les comunitats?
Molt fort. La cultura forma part del dia a dia de qualsevol congolès. Els agrada molt expressar-se amb el teatre, la dansa, la música o tot el que tingui a veure amb les històries orals, els poemes… I la cultura no només són expressions de vida sinó també de ràbia. Et trobes amb molts artistes que són pioners en la lluita i en la demanda de drets i, en un país com el Congo, que té dèficits democràtics, fer-ho té uns riscos molt alts. Molts artistes tenen el valor incalculable de posar-se davant de la trinxera, ensenyar la cara i demanar justícia i més drets. Ara bé, moltes vegades ho acaben pagant amb la presó o amb l’exili, un preu molt alt.
Quins aprenentatges amaguen les llegendes del riu Congo?
Sempre m’han agradat molt les històries i les llegendes. Tant a Àfrica com a Catalunya. El més curiós és que, al principi, totes aquestes històries, les veia com folklore. Després d’aquest viatge, em vaig adonar que no era així. Recordo algunes tempestes on no hi havia gens de llum enmig de la selva. Semblaven dos dracs barallant-se. En aquest moment, parava un moment per veure com m’hipnotitzava el terror que provoca aquesta natura tan efervescent i poderosa. I llavors vaig entendre perfectament per què totes aquestes tradicions i aquestes llegendes s’inclinen a considerar la natura, el riu i la selva com a germans o Déus. D’aquestes ensenyances, s’aprèn, sobretot, que estem connectats i que en depenem més del que ens creiem. Allà depenen directament d’aquesta naturalesa, però nosaltres –tot i que més indirectament– també en depenem de manera similar.
