La mort de Sòcrates és un clàssic de com encarar la mort amb plena consciència. A banda, il·lustra com es poden arrabassar totes les llibertats, menys la d’esperit, la més íntima.
Plató i Xenofont descriuen la distància mental de Sòcrates dels efectes letals de la cicuta. Aquest distanciament fins i tot li permet apaivagar el desconsol dels seus amics fent present al jove Critó que “devem un gall a Esculapi”. Sòcrates coneixia la diferència conceptual entre physis o la llei de la naturalesa (permanent, absoluta) i nomos o llei de la ciutat (modificable, relativa) i, tanmateix, opta per obeir la ciutat que el condemna. L’encàrrec d’honorar Esculapi, déu de la medicina, mostra una de les referències mentals que donen sentit a la seva vida.
Viktor Frankl, supervivent dels camps de concentració, fa seva la cita de Nietzsche “qui té un què per viure, troba gairebé sempre un com
El sentit de l’existència —en rigor, la recerca-de-sentit—, és el que Viktor Frankl descriu vint-i-cinc segles després com el tot o res que podia fer sobreviure a l’empresonament en un camp nazi. D’antuvi calia molta sort, xamba pura, però en acabat feia falta voluntat de viure. Segons alguns supervivents, justament la voluntat de fer saber tot allò a la posteritat va ser el sentit personal que els va mantenir ferms.
Frankl fa seva la cita de Nietzsche “qui té un què per viure, troba gairebé sempre un com”. Sentit íntim i voluntat feien possible sobreviure al límit. Dit en negatiu, la pèrdua d’aquest sentit/voluntat, del distanciament íntim fet de llibertat interior i voluntat de sentit, era dimitir de viure i caure en el buit existencial de la despersonalització programada.
Segons l’estoïcisme, escollim l’actitud davant del destí i les diverses situacions vitals, volgudes o imposades, incloent-hi la mort. Afegim-hi que el sentit de la vida —i de la mort— sol anar variant. Justament per això, des del nostre jo més íntim i lliure podem decidir que no se’ns perllongui la vida quan ja no tingui sentit. La (nostra) recerca-de-sentit i la (nostra) dignitat són el fonament del (nostre) testament vital.
