Llegim arreu articles que expressen preocupació per l’ascens del populisme i l’ultranacionalisme. Gairebé cada dia ens trobem un nou anàlisi que assenyala les bones perspectives electorals d’algun partit d’extrema dreta. La primera reacció acostuma a ser d’enuig i preocupació, però després sovint passem a una acomodatícia relativització del fenomen –si passa a França, Europa de l’est, als països escandinaus i a tants d’altres països, no és estrany que també passi aquí.
Tot i això, l’escriptor Rob Riemen, al llibre Per combatre aquesta època (Arcàdia), assenyala que no s’hi valen els eufemismes i menys encara la relativització acomodatícia. Riemen argumenta brillantment que no n’hi ha prou amb dir-ne populisme i que cal anar a l’arrel del problema. Fins a l’extrem que hauríem de parlar sense embuts i dir-ne feixisme: perquè és això i no una altra cosa el que hem de combatre. Ara bé, una segona observació de Riemen que ha passat més desapercebuda és la responsabilitat de les elits occidentals. Bona part de l’ascens del populisme i l’ultranacionalisme és conseqüència de la incompareixença, en el millor dels casos, o directament la desídia, en el pitjor, de bona part de les elits polítiques.
Però què vol dir la incompareixença o desídia de les elits existents? Analitzem-ho. Els populistes i ultranacionalistes sovint apel·len a algun tipus d’amenaça –que pot ser exterior o interior– per mirar de construir una coalició de suport transversal al seu voltant. D’aquesta manera, el xoc econòmic que va representar la crisi de 2008, que va tenir unes conseqüències socials gravíssimes, hauria ajudat a adobar un terreny fèrtil perquè els moviments populistes emergissin. Aquest és l’anàlisi a curt termini que sovint es realitza i que en bona mesura és útil per espolsar-se les responsabilitats. En la mesura que el populisme és fruit d’un xoc econòmic extern, les elits existents i la classe política que aleshores governava no en són responsables.
Abans de 2008 ja existien tendències preocupants pel que fa als nivells de desafecció política. Una desafecció política que sovint es traduïa en menor participació política, sobretot per part de les persones amb menys recursos i menors nivells educatius
Aquest diagnòstic, però, és erroni. No n’hi ha prou en posar el focus d’atenció en la darrera crisi. La crisi econòmica pot haver estat un catalitzador, però les causes últimes tenen un caràcter més estructural. De fet, sabem que abans de 2008 ja existien tendències preocupants pel que fa als nivells de desafecció política. Una desafecció política que sovint es traduïa en menor participació política, sobretot per part de les persones amb menys recursos i menors nivells educatius. En les raons polítiques i econòmiques d’aquesta tendència cap al distanciament envers la política és on trobarem les raons últimes del populisme. La transformació industrial, la desigualtat salarial, l’obertura internacional, són tots ells els atribut d’un nou model econòmic –el model Sillicon Valley- que sovint no ofereix cap tipus de compensació creïble als treballadors. I sense compensació el desencantament es pot traduir fàcilment en ressentiment. Oferir aquest tipus de compensació –que a la pràctica vol dir un paquet de serveis socials i benestar– és responsabilitat de les elits.
En qualsevol cas, la nostra responsabilitat com a ciutadans és també mantenir una actitud vigilant davant el perill que representa el feixisme i el nacional-populisme. Perquè la realitat és que els processos de degradació democràtica poden ser complexos i no aparents a simple vista. Ziblatt i Levitsky, els autors del ‘bestseller’ Com moren les democràcies (Ariel), han explicat com els passos cap a l’autoritarisme sovint es fan de manera acumulativa i no amb grans ruptures. De manera que, en darrere terme, no seran les institucions sinó els propis ciutadans els qui, amb una actitud proactiva, ens toca mantenir la vigilància perquè aquests passos acumulatius cap a l’autoritarisme no es produeixin. És la nostra responsabilitat.
