La majoria de nosaltres poques vegades ens hem parat a pensar per què fem els horaris que fem. D’una banda, els discursos sobre la importància de llevar-se d’hora si volem ser persones de profit són ben habituals en la societat catalana, però també és ineludible que hi ha una tendència clara a voler aprofitar al màxim la tarda i el vespre, tant si sortim de l’institut o la universitat com de la feina, i ens omplim d’activitats i plans fins més tard de les onze de la nit.
Per si fos poc, als caps de setmana, joves i no tan joves, poden seguir de forma espartana el patró d’anar-se’n a dormir a les sis del matí i llevar-se a les dues de la tarda de l’endemà, abatuts per la ressaca (recordem que la ingesta d’alcohol nocturn fa que el son sigui menys reparador). Els més adults poden fer el mateix (no fins tan tard) davant de la televisió, l’ordinador o la tablet, i són cada vegada menys els que poden adormir-se sense necessitat de suplements de melatonina, o en el pitjor dels casos, antidepressius i medicaments amb substàncies opiàcies. En general ens costa anar-nos-en a dormir, dormim poc i durant el dia depenem de tota mena de substàncies per sentir-nos amb energia.
Com ho fem per alinear les dues cares d’una mateixa moneda, però que alhora es plantegen com a objectius irreconciliables en la societat actual en què vivim? Com lliguem la salut que proporcionen els bioritmes amb la felicitat del contacte social?
Així doncs, avui dia els nostres ritmes diaris són més aviat resultat de la cultura, i molt poc de la biologia. Fins i tot si ens preguntem per què, ens limitem a dir què és el que fa tothom del nostre voltant i que és el que s’ha fet sempre. Ens oblidem, però, que la ciència estudia aquest aspecte a través d’una branca de la biologia que s’anomena cronobiologia. Aquesta disciplina posa en relació els nostres comportaments físics, cognitius i emocionals diaris amb els cicles de llum i foscor propis de la natura, i explica com la nostra segregació d’hormones, neurotransmissors i determinats processos fisiològics es produeixen de forma òptima si s’ajusten a tals cicles.
D’acord amb la cronobiologia, hauríem de despertar-nos plens d’energia, entre les sis i dos quarts de vuit del matí, i sortir a l’exterior, caminar i exposar-nos a la llum solar al cap de poc d’haver sortit del llit. Durant la resta del matí tindríem un focus cognitiu molt elevat, i sense necessitat de recórrer al cafè per activar-nos.
Cap al migdia menjaríem i tornaríem a ser productius durant les primeres hores de la tarda, mentre que a partir de les set el nostre cos començaria a relaxar-se i ens demanaria fer l’últim àpat, rebaixar la funció cognitiva i centrar-nos més en activitats de relaxació, d’impacte més emocional o centrades en el tacte, com fer-nos massatges, tenir converses agradables, cantar, tocar un instrument, fer ioga o pintar. Les pantalles s’haurien d’apagar o reduir-ne la seva llum blava, i entre les deu i les dotze hauríem d’adormir-nos, a banda que el nostre sistema intestinal hauria deixat de funcionar òptimament des de les deu. Dit en altres paraules, el nostre organisme està dissenyat per segregar dopamina, hormona de la motivació i la persecució d’objectius (i també del plaer), durant el matí i principi de la tarda, i segregar serotonina, l’hormona de la calma física i mental, a partir del final de la tarda i arribada del vespre, juntament amb la melatonina. Si quan acabem la nostra jornada laboral o acadèmica, plenament sedentària i sense llum solar, decidim quedar fins passades les deu anirem a dormir tard, dormirem poc i l’endemà tornarem a sentir-nos cansats.
Per aquest motiu, esdevé una dificultat i implica convertir-se en un kamikaze social el fet de rebutjar propostes de quedar les nou de la nit per anar a fer cerveses un dia qualsevol. Està socialment acceptat, especialment entre els joves, que són plans als quals no es pot dir que no, excepte que hi hagi raons laborals, acadèmiques o familiars que ho justifiquin. Però no per salut o per seguir uns determinats hàbits que et permetin viure amb més qualitat l’endemà. La qüestió encara es complica més si tenim en compte que, segons alguns experts i alguns estudis de psicologia i neurociència, allò que ens aporta més felicitat és la qualitat de les nostres relacions humanes, és a dir, la nostra vida social, quedar amb gent i xerrar despreocupadament. Com ho fem per alinear les dues cares d’una mateixa moneda, però que alhora es plantegen com a objectius irreconciliables en la societat actual en què vivim? Com lliguem la salut que proporcionen els bioritmes amb la felicitat del contacte social?
La situació ideal a aconseguir seria, doncs, que poguéssim fer activitats en grup durant les hores de sol, a poder ser a l’exterior, i amb gent que estimem o que valorem, i que tret de dies assenyalats, sabéssim retirar-nos després a descansar. Si poguessin incloure moviment i no incloguessin substàncies tòxiques com tabac o alcohol, encara millor. Posar-ho en pràctica ens ajudaria a entendre que no tota la satisfacció amb els amics ha de relacionar-se amb menjar i beure fins tard. La diversió no hauria de ser monopoli exclusiu de la nit ni de substàncies químiques.
I és que ha arrelat clarament en l’imaginari col·lectiu la idea que la nit representa la transgressió dels límits que la societat imposa durant el dia, i que és a la nit que els perills i les fonts de desig (humanes o materials) es multipliquen, mentre que la claror del dia equivaldria a la convenció social, a la moderació i l’ocultació de les passions i instints primaris. Per aquest motiu, es considera patrimoni sagrat dels joves, i fan bé de descobrir-la i gaudir-la, però sense perdre de vista que hi ha altres fonts de plaer i de socialització.
Saber combinar hàbits saludables i tenir vida social hauria de ser un objectiu desitjable per a tota persona que vulgui descobrir a fons la condició humana però, alhora, construir un projecte de vida que vagi més enllà de la recerca de plaer immediat i de complir amb les convencions socials.
