El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han (1959) no es cansa de denunciar que vivim submergits en la societat del rendiment, de la producció, de l’autoexplotació, on “[l]’existència humana es veu absorbida incansablement per l’activitat” (Vita contemplativa. Elogi de la inactivitat, p. 11, tr. Mar Albacar). Podríem afegir que vivim en l’època de la immediatesa, que ens porta a la precipitació. Que som víctimes (i potser còmplices) d’una lluita aferrissada per acaparar la nostra atenció. Com ho veieu: l’encerta, Han, amb la diagnosi que fa de la societat contemporània? Considereu satisfactòria una vida “absorbida incansablement per l’activitat”?
Sèneca, filòsof estoic nascut a Corduba (actual Còrdova) el segle I dC, ens recorda que “qui fa moltes coses dona sovint poder sobre ell a la fortuna” (La tranquil·litat de l’esperit, XIII, tr. Carles Cardó). Sèneca ens anima a buscar la tranquil·litat de l’esperit (en podríem dir serenitat) entesa com una “situació plàcida” sense cap mena d’exaltació (ibid., II). Considereu satisfactòria una vida plàcida i sense exaltació?
El filòsof anglès John Stuart Mill (1806-1873) identifica dos ingredients de la vida satisfactòria: la tranquil·litat i l’excitació (diguem-ne exaltació). Mill defensa que tots dos estats “formen una aliança natural, de manera que l’allargament de l’un predisposa a l’altre, i en desperta el desig” (L’utilitarisme, II.19, tr. Miquel Costa). Mill també identifica dues causes de la vida insatisfactòria: l’egoisme (perquè interessar-se només per un mateix dona molt pocs motius d’alegria) i la manca de cultiu de l’esperit (perquè cal un mínim d’educació per interessar-nos pel món i pels altres). L’encerta Mill? Considereu que la vida satisfactòria requereix un cert equilibri entre tranquil·litat i exaltació? En cas que cregueu que sí, preguntem-nos: ens en sortim a l’hora de trobar aquest equilibri entre tranquil·litat i exaltació en la nostra societat contemporània?
