Articles

Victòria Camps: “La felicitat no és un dret, però sí que ho és la seva recerca”

Victòria Camps, en el transcurs de l'entrevista al seu dominicili de Sant Cugat del Vallès. Foto: Sergio Ruiz/Valors

Victòria Camps, en el transcurs de l’entrevista al seu dominicili de Sant Cugat del Vallès. Foto: Sergio Ruiz/Valors

Mentre conversem amb la filòsofa Victòria Camps la pluja mulla amb força els carrers de Sant Cugat. No és un dia, climatològicament parlant, gaire esperançador, optimista… o feliç. O potser sí? Precisament ens trobem amb la catedràtica emèrita de Filosofia Moral i Política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) perquè acaba de publicar el llibre La búsqueda de la felicidad (Arpa Ediciones, 2019) –un recorregut pels principals autors que han abordat aquest tema des d’Aristòtil fins a Aldous Huxley– i volem que ens expliqui què és la felicitat i per què hem de ser feliços.

La felicitat és un terme molt subjectiu. Segons vostè, què és la felicitat?
Com fan alguns filòsofs, només és possible definir el concepte de felicitat d’una forma molt abstracte. Alguns grecs, per exemple Aristòtil –el primer en parlar d’aquest tema–, identifiquen la felicitat amb “la vida bona”. Ser feliç no és buscar riquesa o èxit, sinó viure una vida virtuosa. Aquesta identificació de la felicitat amb l’ètica perdura al llarg de tota la història del pensament perquè es considera –crec que amb raó–, que malgrat tots busquem la felicitat s’ha de prendre a buscar-la i això és un esforç personal, però que també necessita d’un cert suport extern. La felicitat està molt vinculada a la llibertat –per això tothom veu la felicitat a la seva manera–. Podríem definir la felicitat com la llibertat de poder escollir la forma de vida que més ens agradi però amb la garantia de poder complir aquesta forma de vida. I per això necessitem un cert suport col·lectiu. La felicitat no és un dret, però sí que ho és la recerca de la felicitat.

Ara anirem desgranant tots aquests conceptes que ha posat sobre la taula… Per començar, la felicitat és més un camí que un instant?
Sí, sense dubte. Al llarg de la vida tots identifiquem moments espontanis de felicitat, però la felicitat és un estat d’ànim, l’anhel d’una vida plena, una recerca que es produeix al llarg de la vida d’una persona. Mentre que la infelicitat és la pèrdua del desig de continuar vivint.

Els moments de debilitat no compten?
És evident que de vegades un es pot sentir millor o pitjor amb si mateix i amb els altres. Per això al llibre parlo molt de l’amistat i de la mort –la desaparició dels altres–, perquè per ser feliços també necessitem dels altres. La felicitat és un aprenentatge perquè la condició humana és limitada i la vida està plena de desenganys, de frustracions… i totes aquestes coses les hem d’aprendre a gestionar per mantenir aquest estat d’ànim que és la felicitat.

Vostè afirma “la felicitat és un aprenentatge”, però ens eduquen per ser realment feliços?
La felicitat puntual és la que veiem en la publicitat i en la vida basada en el consum. En aquest context ens ofereixen moltes coses i totes presentades com a grans ocasions de felicitat. Ens eduquen per ser feliços? En la mesura que l’educació ens diu que no s’ha de fer cas exclusiu d’aquestes ofertes procedents d’un model basat en el consum, doncs sí. Encara que no ens ho diguin directament, el missatge correctiu de l’educació és: viure bé no vol dir consumir més.

Hi haurien estratègies viables per assolir la felicitat?
Jo estic bastant en contra dels llibres d’autoajuda i d’aquelles obres que volen donar receptes i consignes per assolir la felicitat perquè la seva ajuda és externa. Si partim del supòsit que cadascú ha de trobar la felicitat a la seva manera, l’ajuda vinguda de fora li serà molt poc satisfactòria. Insisteixo, la recerca de la felicitat és un aprenentatge personal i individual i s’ha de fer al llarg de la vida.

En el llibre vostè parla de la felicitat en l’etapa de la vellesa i, inclús, davant de la mort. Es pot ser feliç també en els darrers moments de la vida?
Encara que considerem que una vida curta és una vida frustrada perquè no ha tingut la plenitud que hauria pogut tenir, afrontar el tram final de la vida amb felicitat és el més difícil. Hauríem de pensar que és una satisfacció arribar a l’edat de la vida en què comença la decadència creient que aquesta ha estat plena. Aquesta és la preparació per la felicitat que hauríem detenir: construir coses que ens satisfacin, però al mateix temps adquirir recursos per quants ja no tinguem possibilitat per construir-ne.

Quin tipus de recursos?
Jo aposto per la felicitat de la cultura. Tot el que representa la cultura: la literatura, la poesia, l’art, la filosofia… és un recurs per una època en què ja no tenim gaires recursos. En aquesta època penses que ja no ets la d’abans, que ja no pots iniciar res nou, però, en canvi, t’has acostumat a gaudir d’una sèrie de recursos culturals que són molt bons, útils i necessaris en aquesta etapa final.

Un dels grans mals d’aquesta societat és la solitud.
Saber viure sol també és un aprenentatge, però no oblidem que la felicitat és una feina individual i col·lectiva. Sense amics, sense afecte, pensant exclusivament amb un mateix… segurament és molt difícil, per no dir impossible, aconseguir la felicitat. Per això forma part de la felicitat lluitar contra la solitud en què es veuen abocades moltes persones al final de la seva vida, però, al mateix temps, aquestes també han de fer un procés de preparació per afrontar aquest període.

La felicitat és individual i és col·lectiva, però quina responsabilitat tenen les administracions en el fet que els ciutadans siguin o no feliços?
El valor de la cura dels altres és molt important en aquest moment. Primer es va introduir en el món sanitari, però ara també s’està introduint a la vida pública. Tenir cura dels altres és una obligació tant dels poders públics com de les persones. La canadenca Joan Tronto, autora del llibre Caring democracy (Democràcia cuidadora), assegura que l’obligació dels poders públics és “reconèixer necessitats i repartir responsabilitats”. Una frase que m’agrada molt. L’administració ha de reconèixer les necessitats, però després no val dir que algunes d’aquestes són purament privades i, per tant, cada persona hi ha de fer front com bonament pugui perquè totes les necessitats, en el fons, tenen una dimensió pública i política. I aquesta responsabilitat s’ha de repartir. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *