Amb el doctor en Ciències Polítiques per la Universitat d’Oxford i professor de l’Institut de Qualitat de Govern de la Universitat de Göteborg (Suècia) analitzem l’augment de l’autoritarisme.
La covid-19 posa en risc la democràcia?
El coronavirus no canvia les tendències, però sí les accelera. Ara, a tot el món, estem veient una onada d’autoritarisme; una onada no vista des dels anys trenta del segle passat. Abans aquestes derives autoritàries es feien a través de cops d’estat, és a dir, les forces armades assolien el poder a través de la violència, però ara es produeixen a través d’autocops, són els propis executius els protagonistes del canvi, els qui retallen drets. Actualment, per exemple, dins la pròpia Unió Europea ja tenim un país que no podem qualificar de democràcia liberal: Hongria. Si mirem els indicadors, veiem com a diversos països la qualitat de la democràcia ha caigut. L’any 1990 els règims autoritaris controlaven el 12 per cent del Producte Interior Brut (PIB) mundial, ara controlen el 32 per cent. La única lectura positiva d’això és que, ara per ara, a diferència del comunisme en el segle XX, cap model s’ha erigit com a alternativa.
A Espanya la qualitat de la democràcia també ha caigut?
En els aspectes formals, la democràcia espanyola està entre les més ben puntuades del món. És a dir, ningú posa en dubte que Espanya és una democràcia. El problema són els intangibles, les normes no escrites. Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, els autors del llibre Cómo mueren las democracias (Ariel), parlen de dos factors que són els que comencen a deteriorar-se a Espanya. En primer lloc, la tolerància mútua. Abans els polítics eren adversaris i ara són enemics. Ara, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, hi ha un enfrontament brutal entre polítics de diverses formacions i això deteriora la qualitat de democràcia.
I el segon?
L’autocontenció. Encara que hi hagi mesures que siguin legals, si són percebudes com a no legítimes per part de la població, no s’haurien d’aplicar. Els fets ocorreguts a Catalunya l’1 d’octubre del 2017 són un cas evident. Enviar la policia als col·legis electorals va ser legal, però no un gest acceptat per la ciutadania, i això debilita el sistema. Abans de la crisi econòmica del 2008 a Espanya hi havia més confiança amb el govern nacional que a la mitjana de la UE, però des d’aleshores continuem per sota. I la previsió és que després d’aquesta pandèmia tampoc millori.
En relació al que deia abans: si països com Hongria poden ser formalment democràcies i actuar com a dictadures amb el silenci dels grans organismes, no són necessaris models alternatius…
Cert. Segurament un dels factors que està propiciant que els líders autòcrates acumulin cada vegada més poder és que nosaltres no els estem criticant. Això, però, també és una conseqüència de la polarització política. Als Estats Units, per exemple, entre el quaranta i el cinquanta per cent dels ciutadans creuen que els votants de l’altre partit —republicans o demòcrates— són una amenaça pel propi país. Entre la gent amb estudis universitaris aquest percentatge augmenta fins el seixanta o el setanta per cent! En aquest sentit, a un demòcrata li costarà criticar Veneçuela perquè creu que traeix a la dreta i un republicà no criticarà Polònia perquè és un país catòlic.
Alguns països han reduït els drets dels ciutadans en pro de la salut pública. Els ciutadans ens hem mostrat massa passius davant aquestes decisions?
Estem en un moment de confrontació de dues tendències. Un estudi fet a la Universitat de Barcelona per Francesc Amat, Jordi Muñoz, Andreu Arenas i Albert Falcó demostra com en una situació de crisi, per exemple un atac terrorista, la gent està disposada a sacrificar llibertats, però en una crisi com la de la covid-19, encara està disposada a sacrificar-ne més i donar més poder a un líder fort. Per tant, podem pensar que si l’amenaça continua, la situació pot empitjorar. Als Estats Units, abans de la covid-19, també van fer una prova. Van fer la mateixa enquesta a persones situades al costat d’un dispensador de gel desinfectant i persones que n’eren lluny. Les primeres van resultar més conservadores i més favorables a un líder fort.
Però no a tot arreu passa això.
No. Hi ha enquestes que asseguren que la ciutadania en la majoria de països occidentals ha entès i ha acceptat les mesures de confinament i ha augmentat la satisfacció amb la democràcia i amb el seu govern un quatre per cent —una bona dada en sistemes multipartidistes—. I, en alguns països, com seria el cas d’Alemanya, la ultradreta ha baixat i els votants han apostat per Angela Merkel, una política “avorrida” però eficient. Estem en un moment en què les dues tendències estan enfrontades i no sabem com acabarà la cosa. Potser a cada país el final serà diferent. Hem de pensar que això només són tendències, però com afirma Ignacio Sánchez Cuenca encara és molt d’hora per pensar que la democràcia pot arribar a col·lapsar-se.
Són més eficaces les dictadures per combatre les lluites del segle XXI (pandèmies, canvi climàtic….)?
Fa uns dies un gràfic del diari The Economist relacionava morts i riquesa: quan més ric era un estat, menys morts tenia per epidèmies, però la línia també era molt més marcada respecte els països democràtics. Els autoritarismes, excepte la Xina en aquest moment, mai han estat bons gestionant crisis o pandèmies, ni quan han tingut bons nivells de riquesa. Ara bé, sí és cert que hi ha hagut una diferència entre la gestió de la pandèmia que s’ha fet a Orient i a Occident, perquè allà tenen més experiència amb epidèmies i tenen més accentuat el valor del col·lectivisme.
Alguns experts han assegurat que per deixar en mans de la ciutadania la responsabilitat de la pandèmia i no haver de decretar confinaments obligatoris cal més consciència democràtica. Hi està d’acord?
També hi ha hagut temeritat. Suècia, de fet, ha reconegut que hauria d’haver fet una cosa a mig camí entre la seva decisió i la decisió espanyola. Quina és la diferència? Els governs d’Alemanya, Holanda o Dinamarca confien en què la gent farà el correcte. En canvi, aquí, d’entrada, l’executiu desconfia de la seva ciutadania i tanca tots els nens, pares, avis… durant tots mesos a casa. L’espanyola és una visió del poder molt centralista, reguladora, desconfiada i basada en ordenances.
Davant l’epidèmia global, Europa ha perdut una nova oportunitat de lideratge?
Quan hi ha hagut altres crisis –la climàtica o un atac terrorista–, la ciutadania ha estat més per delegar poders a la Unió Europea, però en el cas de la covid-19, potser perquè s’havia d’actuar de forma ràpida, la ciutadania no ha reclamat la intervenció d’Europa sinó la protecció de l’estat-nació. La UE hauria de tenir una unió fiscal per compensar que segueix sent una unió d’estats, però en general, la percepció de la resta dels països d’Europa és que l’estat del benestar és una qüestió nacional. Cada ciutadà paga els seus impostos a un estat i, per tant, la redistribució s’ha de fer dins del propi estat. Seria molt difícil replicar a nivell europeu un estat del benestar tan generós com el danès.
