Les mancances que entrebanquen el projecte polític, moral, i de cultura permeten representar-se els seus valors.
Europa demana complicitats i valors compartits. Però mal hi ha res a compartir quan entren en joc els particularismes d’alguns Estats i, posem per cas, no s’assoleix una política exterior comuna. Perviu la visió d’Estat enunciada per Henry J. Temple, ministre d’exteriors anglès a la segona meitat del segle XIX, segons la qual Anglaterra no tenia aliats eterns ni enemics perpetus, sinó interessos permanents. L’antieuropeisme enyora un estat i una política que prima el domini imperial, econòmic i cultural sobre els valors comuns europeus.
La justificació del domini es fa amb una raó d’Estat aliena a l’ètica, o sigui, barra lliure pels interessos, per parlar clar i català. Però avui la societat oberta i l’exigència ètica en política –sortosament– van a l’alça; ja ningú podria presentar aquell argument usat amb naturalitat pels atenencs quan, per evitar la Guerra del Peloponès, apel·laven a la força com si atorgués legitimitat. Però una altra creació seva, la democràcia, s’ha obert pas fins a ser la referència política.
També la raó (filosofia + ciència) és una troballa europea. Tota cultura té sabers, però la voluntat d’entendre el món només amb la raó neix a Grècia. El mètode científic, una conquesta del Renaixement, avui és d’abast general. La ciència promet poc, però dóna tot el que promet, allibera eficaçment l’ésser humà de misèries i per això ja és patrimoni de tothom.
Molts del valors europeus són mutatis mutandis fills de la Il·lustració: drets humans i no discriminació per raó de gènere, religió, etc., lliure pensament, sobirania popular, tolerància… Però ni formen un tot fix ni són ja només europeus. Ara bé, com suggerí Lennart Meri, l’intel·lectual que va fer de president a Estònia des de 1992 al 2001, “la diversitat de les cultures grans i petites d’Europa és crucial per entendre la creativitat europea…[l’ideal de] llibertat, fraternitat i igualtat podria haver nascut en molts llocs, però només pot haver arrelat en primer lloc aquí, a Europa”. El món és canviant i els valors, mòbils. Qui pot sortir d’ell mateix i mirar el món i l’eternitat per un forat? L’ideal d’Europa ha de ser reconèixer-se en la seva història, en la pluralitat cultural i lingüística, i en la crítica i l’autocrítica (una escletxa per treure el cap de l’eurocentrisme).
