Per què la societat és la millor estructura per a què l’home pugui desenvolupar-se?
La societat, és a dir, el conjunt de persones que existeixen en el món i que tenen com a base la capacitat de relacionar-se, de conviure i de respectar-se els uneix el sol fet d’existir. Quan es parla de societat, hem de tenir en compte que és un terme general que es pot entendre com abstracte. Això obliga a diferenciar-lo dels grups ètnics, polítics, locals, econòmics, religiosos, esportius, socials, culturals… que fan referència a un conjunt de comunitats que constitueixen, precisament, la societat.
La comunitat, a diferència d’altres estructures socials existents, és l’àmbit idoni pel desenvolupament de les persones que s’agrupen per uns interessos concrets, ja sigui el fet de compartir lligams familiars, una cultura, zones geogràfiques, creences, ideologies, filosofies, política, activitats esportives, etc., d’un tipus o d’un altre, però, en la comunitat sempre hi ha d’haver una interacció.
No es pot oblidar que la paraula comunitat prové de l’arrel llatina cum que significa junts i munus que significa ofici, feina, regal… és a dir, el compartir interessos comuns que suposen una actitud oberta a una comunió. A aquest concepte tradicional de comunitat cal afegir-hi una mirada més global degut a les noves tecnologies que permeten crear comunitats anomenades virtuals per interactuar de forma directa i instantània amb imatges reals i simultànies a través d’Internet, xarxes socials, smartphones, FaceTime, Whats App… en què la relació interpersonal ja es donava a un nivell més simple a través de la interfonia.
A la comunitat l’individu aprèn a ser i a viure a través de recursos humans, psicològics, ambientals… L’objectiu primordial de la comunitat és treballar per ser feliç des d’actituds de bé. Malauradament en algunes comunitats, el bé es substitueix pel mal o, fins i tot, per l’estupidesa. Altres comunitats es creen a partir de situacions forçades en què l’individu és capaç de supeditar elements de la seva llibertat per aconseguir un benefici propi, protecció i seguretat.
Cal fer referència que el principal valor propi de la comunitat és el de la convivència que aixopluga la resta de valors. És fàcil anomenar-los com uns ens filosòfics sense reconèixer que la majoria d’ells engloben actituds ètiques profundament necessàries per donar una qualitat al ben ser i al ben existir. La repercussió d’aquests valors és capaç de crear benestar i felicitat. No es pot reduir els valors sols a unes propostes generals o a unes normes que poden quedar llunyanes i que alguns, despectivament avui dia, qualifiquen de “bonistes”.
Veritablement, l’encarnació del valor en virtut posada a la pràctica per la persona dóna força i credibilitat a aquests paradigmes, molts d’ells universals. Aristòtil clamava que era necessària una bona relació entre el saber i el ser per viure en coherència amb allò que un sap. Un exemple clar, és la figura de Jesucrist que encarna els valors ètics, en dóna testimoni i els transmet a les comunitats que ell va crear i que encara avui perduren. La font de felicitat que representen els valors tenen un ressò especial quan connecten i sintonitzen amb altres persones que els exerciten i són exemple per la bona convivència. Ramon Llull en un text en què canta l’alegria –actitud bàsica– l’atribueix a tres motius suprems: perquè Déu existeix, perquè jo existeixo i perquè els altres existeixen. Subratllo “els altres” com a font de felicitat, en què el valor de sentir a l’altra és com un regal transformador de la comunitat.
Podem pensar en la comunitat més elemental com és la família –que no sempre és l’ideal– però sense cap mena de dubte ajuda a l’educació i a la formació dels seus membres a viure uns valors propis de la integració en la societat i de la confiança en el bé comú a través de criteris i de formes de viure socialment. Principalment, aquesta responsabilitat recau als pares i les mares que són els testimonis d’aquests valors.
L’acollida dels valors és diferent per cada grup humà i per cada una de les persones en concret, segons la seva educació i la seva psicologia. No es poden quedar com uns paradigmes impossibles i difícils de portar a terme que no facilitin un diàleg de bé. Protagonitzar els valors en virtuts transforma la pròpia existència i la dels altres. Els valors són la possibilitat màxima de ser paradigma de la convicció d’allò que penses i que coherentment vius de forma responsable. Les comunitats humanes quan més lliures se sentin podran crear una millor qualitat d’existir i de ser, que facilitarà viure els valors i conseqüentment les virtuts.
