Una característica dels joves actuals és la desesperança. Les dades mostren una realitat difícil. La taxa d’atur juvenil d’Espanya és la més alta de la Unió Europea (30,6 per cent) i el sou mitjà d’un jove de fins a 34 anys és de mil euros. Això provoca que molts joves tinguin la sensació que els seus pares van tenir les coses més fàcils. Però, és cert? L’home sembla que té incorporat en el seu ADN aquesta tendència a mirar pel retrovisor i a comparar passat i present. Però, quins són els perills d’aquesta acció?
Avui, un factor com la nostàlgia –tradicionalment associat a la vellesa– caracteritza la joventut. Les dècades dels vuitanta i dels noranta, els anys en què els progenitors dels joves actuals eren adolescents estan de moda i s’han convertit en tot un fenomen cultural (l’EGB, els Caçafantasmes…). I és precisament aquesta enyorada joventut dels qui no l’han viscut el que porta Valors a preguntar-se: La nostàlgia és perillosa?
Ho fa, com sempre de la mà de diferents persones que han treballat aquesta qüestió, començant per Begoña Gómez Urzaiz, periodista i coordinadora de l’assaig Neorrancios (Península), que alerta dels perills de la nostàlgia enfront de la deriva d’un discurs que idealitza els temps passats; Xavier Guix, psicòleg, escriptor i cocreador de l’Espai Sinàptic; Héctor García Barnés, comunicador i autor de Futurofóbia (Plaza&Janes) que alerta dels límits entre la nostàlgia i l’apocalipsi. També parlem dels inicis etimològics de la nostàlgia amb Mar García Puig, filòloga i diputada al Congrés i ‘La nostàlgia republicana amb Joan Safont, periodista i escriptor.
Fora del monogràfic, conversem sobre els valors de l’extrema dreta, les estratègies comunicatives dels partits i la diferenciació dels votants dels seus dirigents amb el professor i historiador, Xavier Casals juntament amb el periodista i autor de ¿La rebeldía se volvió de derechas? (Clave Intelectual/Siglo XXI), Pablo Stefanoni. A l’Entrevista es parla amb Bernat Castany, autor de Una filosofía del miedo (Libros de Vanguardia) que, a diferència del que molts tendim a fer, recomana allunyar-se de l’autoajuda reivindicant als filòsofs més clàssics que ja reflexionaven sobre la por i els seus orígens.
