L’observació del comportament de les persones i l’articulació explícita dels seus codis morals sembla que confirmi l’existència del que podriem anomenar ‘valors de gènere’, això és, ‘valors ètics’ que una persona viu o té més facilitat de viure en funció de si és dona o baró. Sembla, per exemple, que les dones tenen en general més facilitat que els barons per cercar consens en la presa de decisions, per tenir en compte els sentiments i les necessitats concretes de les persones a l’hora d’avaluar una situació i per ser flexibles en l’aplicació de les normes quan és necessari; pel que fa als barons sembla, en canvi, que en general tenen més facilitat que les dones per assumir en solitari una decisió difícil, per tenir en compte els aspectes objectius implicats en una situació i per ser rigorosos en l’aplicació de les normes quan és necessari.
Alguns d’aquests factors potser poden explicar que l’any 2001 el seixanta per cent de les dones de Barcelona dediquessin més de quinze hores setmanals a les tasques domèstiques (entre les quals cal incloure la cura dels pares ancians de la seva parella masculina i de vegades fins i tot dels pares d’una parella masculina anterior), mentre que el seixanta per cent dels barons van dedicar menys de set hores setmanals a aquestes tasques. Més de la meitat d’aquestes dones treballaven simultàniament fora de la llar en una feina remunerada 2 . Tanmateix, per poder avaluar el tema en tota la seva complexitat, cal tenir també en compte que la saviesa popular fa temps que s’ha adonat que la suposada donació de si que caracteritza la feminitat acaba ‘passant factura’ en el moment més inoportú, i que la suposada llibertat que caracteritza la masculinitat s’ensorra si no té la dona a casa ‘donantli suport moral i material’.
Si acceptem – amb Chodorow – que el procés d’individuació infantil que ens desvetlla per primer cop el ‘sentit del jo’ (autoconsciència) es produeix en el cas de la nena per continuïtat amb la identitat materna i en el cas del nen per discontinuïtat amb la identitat materna 3 , i si acceptem a més – amb Lacan – que la persona està cridada a subjectivar-se en la vida adulta travessant un cop i un altre les fantasies identitàries pròpies de la infantesa 4 , tindrem al meu entendre el marc necessari per examinar de forma crítica i fecunda les aparents contradiccions associades al tema dels valors de gènere 5 .
Per a la nena (i per a la dona adulta en la mesura en què s’identifica amb el seu patró psicològic infantil), ‘ser jo’ significa ‘ser semblant a les persones que estimo’; per a aquest tipus d’autoconsciència l’espontània coincidència de gustos i aficions tendirà a ser tranquil·litzadora i recomfortant, mentre que les inevitables diferències que sempre existeixen entre les persones tendiran a ser percebudes com una amenaça a la pròpia identitat. Per al nen (i per al baró adult en la mesura en què s’identifica amb el seu patró psicològic infantil), ‘ser jo’ significa ‘ser distint de les persones que estimo’; per a aquest tipus d’autoconsciència l’espontània coincidència de gustos i aficions tendirà a ser percebuda com una amenaça a la pròpia identitat, mentre que les inevitables diferències que sempre existeixen entre les persones tendiran a ser tranquil·litzadores i recomfortants.
Les autoconsciències o identitats infantils són només punts de partença a partir dels quals les persones adultes estem cridades a ‘precipitar la pròpia subjectivitat’ en actes d’amor lliure. La capacitat d’estimar és indissociable de la capacitat de llibertat. Tant tens de l’una, tant tens de l’altra. El ‘ser en continuïtat’ de la nena no és encara amor perquè pressuposa una incapacitat de ‘ser en discontinuïtat’ que en la dona adulta se sol manifestar com a ‘por a la solitud’; el ‘ser en discontinuïtat’ del nen no és encara llibertat perquè pressuposa una incapacitat de ‘ser en continuïtat’ que en el baró adult se sol manifestar com a ‘por a la dependència’.La noció de ‘valor ètic’ pressuposa un subjecte adult capaç d’autodeterminar-se en llibertat. Avui es discuteix fins a quin punt aquest subjecte (el subjecte modern) és una mera il·lusió, una mera projecció del desig d’omnipotència infantil que hauria quedat desemparat després de la mort de Déu. Així com l’anomenada mort de Déu representa en la pràctica només la mort d’un Déu omnipotent concebut com a incompatible amb una llibertat humana plena, l’anomenada mort del subjecte representaria només la mort del subjecte masculí immadur concebut com a aquell que pretén exercir la llibertat sense tenir en compte l’amor. El subjecte femení immadur (el subjecte concebut com a aquell que pretén exercir l’amor sense tenir en compte la llibertat) tendiria a ocupar avui el lloc que la crisi delsubjecte masculí immadur està deixant vacant, amb la qual cosa només fem que fer bascular el pèndol d’un extrem a l’altre sense moure’ns en realitat de lloc. No es tracta de triar entre aquests dos models de subjectivitat immadura sinó de posar a l’horitzó ètic el subjecte capaç de travessar les fantasies identitàries infantils, sabent que la identitat d’aquest subjecte madur no és assolible d’una vegada per totes, sinó que s’ha d’actualitzar un cop i un altre en la novetat imprevisible i irrepetible de l’amor lliure i concret.
