Valors contra pobresa? El lector segurament deu pensar que aquest article pertany a la categoria de “fer volar coloms”, que pretén superar un greu problema econòmic, moral i humà amb una mica de bonisme. No és aquesta la meva intenció. La pobresa es combat amb mesures econòmiques i polítiques, però no només amb aquesta mena de mesures. És un problema que afecta tota la societat, no els governants i prou. La pregunta que intento respondre aquí és: “Quins valors ètics i socials són necessaris per combatre la pobresa?”.
De pobresa n’hi ha… i n’hi haurà
Si entenem per pobresa la manca de capacitats i mitjans per satisfer necessitats bàsiques o essencials, cal concloure que avui en dia, també en el nostre entorn de país desenvolupat, n’hi ha molta: famílies amb uns ingressos que no garanteixen un mínim d’alimentació, confort i accés a serveis com ara l’habitatge i l’energia; aturats de llarga durada i joves amb contractes porqueria que no poden forjar plans de futur viables; persones que viuen en l’economia informal; llars que no poden fer front als deutes, amb dificultats per arribar a final de mes i sense recursos per cobrir despeses extraordinàries; immigrants sense perspectiva d’ingressos suficients per obrir-se camí; gent gran amb pensions baixes; famílies monoparentals que depenen totalment dels ajuts públics…
Es tracta d’una pobresa que no és només econòmica, sinó també social, mental i psicològica. Una pobresa que necessita ajudes materials, però també altres recursos, per recuperar la dignitat i evitar la marginació, el risc d’exclusió social i l’estigma. Una pobresa duradora, enquistada, a la qual s’afegirà, probablement, una onada de nova pobresa derivada de les crisis que ens afecten: la inflació en productes necessaris (aliments, gasolina, electricitat); l’augment de les despeses financeres; una crisi energètica que serà, segurament, llarga; l’impacte del canvi climàtic; una probable recessió que es pot veure agreujada per factors impossibles de predir, com pot ser l’evolució de la guerra d’Ucraïna… Una onada, probablement transitòria, però que afectarà les mateixes persones que ja són víctimes de la pobresa estructural i que pot esdevenir també duradora per a moltes d’altres, per exemple, si la formació insuficient de les noves generacions, conseqüència del tancament de les escoles durant la pandèmia i de l’elevat fracàs escolar, acaba deteriorant el capital humà de molts treballadors futurs, i els condemna a feines precàries, salaris baixos i, al final de la seva carrera, a pensions insuficients, que faran que cada cop depenguin més de les ajudes públiques.
“Els pobres els tindreu sempre amb vosaltres.” Aquesta frase evangèlica continua vigent en la nostra societat avançada. Per molt encertades que siguin les polítiques públiques, és inevitable que els immigrants continuïn fugint de la pobresa material i del menysteniment dels seus drets humans i polítics, i que, tot i que els acullin bé al lloc de destinació, fracassin en l’intent de crear-se una vida nova. Passa el mateix amb els que perden la feina a causa del progrés tecnològic: potser reben un subsidi generós, però aquesta dependència és una altra mena de pobresa.
Davant d’això, la resposta de gran part de la població és ignorar l’existència dels pobres, sobretot, si no es coneixen de prop persones en aquesta situació i si es tenen prou ingressos per no haver d’experimentar la duresa de la pobresa. “Per què me n’he de preocupar? Ja en tinc prou, amb els meus, de problemes… Jo no tinc la culpa de la seva situació. Disposen de transferències públiques: ajudes familiars, pensions no contributives, serveis públics gratuïts o subvencionats de sanitat, educació, dependència… Si en necessiten més, que les autoritats es facin càrrec dels seus problemes, jo ja pago els meus impostos; o que recorrin a institucions socials o religioses que atenen persones sense llar o nens discapacitats, o que vagin a menjadors socials…”.
Informació, solidaritat i comprensió
Malgrat això, ja hem dit que la pobresa estarà sempre amb nosaltres i que ens afecta a tots, com a societat i com a ciutadans. Sovint es trasllada el problema a les empreses, que són les que “tenen diners”. Però no només elles en són les responsables: tots tenim recursos –no només diners– que podem comprometre a aquesta tasca. Quins principis i valors entren en joc en la lluita contra la pobresa?
En primer lloc, la informació: cal saber en què consisteix la pobresa, conèixer-ne les causes i les conseqüències, també per a les generacions futures, que experimentaran els efectes de les nostres decisions d’avui.
En segon lloc, passar de la informació a la comprensió. Això és més fàcil amb la gent més propera: no ens desentenem del seu problema, tot i que puguem afirmar que “és culpa seva”; però hem d’anar més enllà, i reconèixer la igualtat fonamental de tots els éssers humans i defensar els seus drets.
D’aquí sorgirà la solidaritat: compartir amb ells els nostres recursos, fins i tot, el nostre temps. Donar, sempre que no sigui una cosa immoral o injusta, o que vulneri un dret més important –començant pels del donant i la seva família. Hi ha moltes maneres de donar: de vegades es pot facilitar l’accés a serveis socials o privats, a un lloc de treball o a una formació útil. Altres vegades pot ser una ajuda econòmica, directa o a través d’alguna institució social: per exemple, una aportació periòdica que contribueixi als fins d’aquesta institució, o una ajuda extraordinària quan arriben uns ingressos no esperats.
Per descomptat, hi ha moltes excuses, més o menys sòlides, per no donar. Potser perquè el possible donant no coneix prou les necessitats de la persona que necessita ajuda. O perquè pensa que la seva situació és culpa seva, per manca d’iniciativa o d’esforç. O perquè “no té sentit donar una petita quantitat de diners: és com una gota enmig de l’oceà”. O perquè “treure’n als rics per donar-ne als pobres” és un argument polític o ideològic, més que moral. O perquè la filantropia corre el risc de crear problemes nous a qui rep, començant per fer-lo dependent de l’ajuda.
Tot això ens duu a un altre valor: la prudència, per preveure que els aspectes negatius de la solidaritat no seran pitjors que els positius, i per encertar la mena d’ajuda que es necessita en cada cas. És clar que cal respondre amb urgència als problemes urgents, per exemple, davant de l’impacte d’una catàstrofe natural, però és necessari considerar els efectes de l’ajuda, a mitjà i llarg termini, sobre el donant i el seu entorn i sobre el beneficiat i el seu. “Netejar la consciència” amb un gest de generositat no és el més adequat. Una petita ajuda a una persona no resol el problema de la fam al món, però sí el de la persona que ajudem.
Un altre valor rellevant és que els beneficiats cooperin en tot el que sigui possible, perquè superar la situació de pobresa que viuen també és responsabilitat seva, per evitar la dependència en el control de la seva pròpia vida i la dels seus.
Probablement, hi ha molts altres valors que intervenen en la solució del problema de la pobresa al món, però n’esmentaré només un altre: l’exercici de la responsabilitat per part del donant, no només en l’acte de donar, sinó en la gestió de la seva vida: com utilitza els béns que té, si se sent responsable de com impacta en la vida dels altres, com evita fer-los mal… En definitiva, com respon ell, en primera persona, a la pregunta: “Què tinc jo a veure amb la pobresa que veig al meu voltant i amb la que està més lluny i no puc veure?”.
Antonio Argandoña és professor emèrit d’Economia i Ètica de l’Empresa a IESE
