Coneguda com la Venus de Bronze, la Perla Negra o la Sirena dels Tròpics, Joséphine Baker, va ser molt més que una ballarina exòtica. Va formar part de la Resistència francesa i va lluitar pels drets i llibertats dels afroamericans.
Durant bona part de la meva vida, els homes només em van mirar com un objecte de desig. Un cos atractiu i exòtic. Les dones, en canvi, em van qualificar de fresca. Ni uns ni altres van voler conèixer la meva història.
Vaig pensar que Saint Louis (Missouri, Estats Units) era la meva llar fins al 3 de juliol del 1917. Aquell dia, centenars de negres, només pel fet de ser-ho, van morir assassinats, les seves cases van ser cremades i sis mil van haver d’abandonar la ciutat. Molts amics i coneguts van morir davant nostre. Aleshores, tenia nou anys i vivia amb la mare. El pare, un músic de carrer, feia temps que havia tocat el dos.
Vaig passar la infància entre l’escola, encara que cada vegada hi anava menys, i fent feinetes a les cases de la gent rica on la mare treballava. La meva primera mestressa, la senyora Keiser, em submergia les mans en aigua bullent quan feia servir massa lleixiu. La segona, la senyora Mason, em va acomiadar perquè, segons ella, el seu marit em mirava de forma “especial”.
Em vaig casar per primera vegada quan tenia tretze anys. Ho sé, era una nena! Va ser una relació molt breu. Un any després vaig guanyar el meu primer concurs de ball. La dansa era la meva passió, però fins aquell moment no havia pensat que també podia ser la porta a la llibertat. Uns mesos més tard, ja actuava en un local. El 1920, després de treballar per a diverses companyies de petit format i de casar-me un altre cop —del meu segon marit, William Howard Baker, en vaig heretar el nom artístic—, vaig decidir provar sort a Broadway.
No oblidaré mai la nit que vaig conèixer Caroline Dudley Reagan, la dona de l’agregat comercial de l’ambaixada dels Estats Units a París. Just després de baixar de l’escenari del Plantation Club, una dona molt elegant se’m va acostar. “T’ofereixo un sou de 250 dòlars a la setmana si estàs disposada a acompanyar-me a París. Faré de tu una estrella”, em va etzibar sense gaire preàmbuls. No m’ho podia creure!
L’estrella d’un món entreguerres
A diferència dels Estats Units, on era menystinguda pel color de la pell, el públic francès em va acollir amb els braços oberts. Els diaris qualificaven la meva forma de ballar d’exòtica, sensual i desinhibida. La poca vestimenta que portava a l’espectacle Revue nègre, només una faldilla petita feta de plàtans, els feia gràcia. Els francesos tampoc s’escandalitzaven per la meva vida amorosa; pel meu llit hi passaven tant homes com dones. I els cubistes s’inspiraven en el meu rostre. A tot Europa, però, no vaig ser rebuda amb el mateix entusiasme. Durant la gira de l’espectacle, del 1928 al 1929, vam passar per Alemanya, on Hitler acabava de publicar Mein Kampf. En un capítol qualificava els negres de “semimicos”. Vaig tenir por.
A part d’això, les coses m’anaven bé. El 1927 vaig estrenar la meva primera pel·lícula La sirène des tropiques (‘La sirena dels tròpics’). També vaig fundar el meu propi club, Chez Joséphine, em vaig convertir en una destacada model publicitària i vaig gravar els primers treballs discogràfics. Tot anava de meravella… fins que va esclatar la Segona Guerra Mundial. El gener del 1939, pràcticament un any abans de la invasió alemanya de França, vaig rebre una altra visita impactant: un alt càrrec de la intel·ligència francesa. “La seva popularitat ens pot ajudar a guanyar la guerra”, em va assegurar. Em volia reclutar com a espia de la França Lliure! Durant mesos vaig fer servir les partitures musicals —i fins i tot la roba interior— per ocultar missatges tàctics favorables als aliats. Em vaig unir a la resistència francesa, vaig participar en les unitats femenines de les forces aèries i vaig actuar per a soldats de les tropes aliades.
Al final del conflicte, vaig intentar recuperar la meva carrera, però el món havia canviat. Alguns cabarets de París em van contractar temporalment, però l’estrella ja no brillava. Pensant que la situació per als afroamericans hauria canviat (que il·lusa!), vaig tornar als EUA, però a Nova York, i també a Las Vegas, desenes de sales es van negar a contractar-me perquè era negra.
La lluita contra la segregació
Aleshores, vaig jurar no pujar mai a l’escenari d’un local segregacionista. A Miami, vaig rebutjar un contracte de 100.000 dòlars perquè el local no acceptava negres. Vaig donar suport al moviment nord-americà per la defensa dels drets civils, vaig fer concerts per recaptar fons per la causa, i, el 1963, vaig participar en la marxa a Washington. Encara tinc esgarrifances quan recordo Martin Luther King dient: “Jo tinc un somni”. De fet, el 1968, després del seu assassinat, Coretta Scott King em va oferir liderar el moviment, però ho vaig refusar.
Aleshores, tenia seixanta-dos anys, el meu cos ja no era un pol d’atracció com ho havia estat i era una dona arruïnada. Tancada al castell de Milandes, a la vall de Dordonya (França), lluitava per no perdre l’únic lloc que considerava una llar. Entre aquelles parets hi havia criat dotze fills, tots adoptats de països diferents (França, Corea, Japó, Finlàndia, Costa d’Ivori, Veneçuela…). Volia demostrar que la fraternitat mundial no és una utopia. Jo els anomenava la “tribu arc de sant Martí”. Quan ja tenia els creditors a la porta, dues dones admirables em van oferir la seva ajuda econòmica: l’actriu Brigitte Bardot i la princesa Grace de Mònaco, qui em va cedir una casa a Roquebrune, a prop de Niça, i em va ajudar a tornar als escenaris. El 1975, vaig estrenar un espectacle al centre de París. Les crítiques van ser unànimes —qui és una diva ho és per sempre—, però el meu cos ja no podia més. Quatre dies després de l’estrena, el 12 d’abril, em van trobar morta al llit. Una embòlia. Vaig ser enterrada a Mònaco.
Durant dècades, només vaig ser recordada com la dona de la petita faldilla de plàtans. Però, el 2021 , la República Francesa va reconèixer la meva contribució a la resistència i a la lluita pels drets civils i em vaig convertir en la primera dona negra enterrada, simbòlicament, al Panteó Nacional. No sabeu la il·lusió que em fa que el meu nom, el d’una ballarina de Missouri, avui comparteixi espai amb figures com Voltaire, Rousseau, Louis Braille, Marie Curie i Alexandre Dumas.
