Nellie Bly va ser pionera del periodisme d’investigació i, amb els seus articles, va denunciar moltes injustícies socials.
El dia que vaig llegir aquella columna al Pittsburgh Dispatch, “What girls are good for” (‘Per a què serveixen les noies’), no me’n vaig poder estar. Vaig agafar paper i ploma i, indignada, vaig escriure una carta al director per denunciar que les dones podem ser més que mestresses de casa i esposes obedients. Aquell escrit el devia impactar perquè em va convidar a treballar al diari. I com que aleshores compartia una casa a Pensilvània amb els meus cinc germans i deu germanastres —el pare ja feia uns anys que havia mort— i totes les monedes que ingressaven eren benvingudes, no m’hi vaig negar.
La noia d’una cançó
Va ser aquell primer editor qui va decidir el pseudònim amb el qual signaria tots els següents reportatges. Segons ell, Elizabeth Jane Cochran no era prou glamurós. Coneixeu l’artista Stephen Foster? Sí, home, aquell que amb un banjo cantava Oh, Susanna. No ploris pas per mi… Doncs també tenia una cançó molt famosa en aquell moment que es deia Nelly Bly i amb aquest nom em vaig quedar.
Malgrat estar molt agraïda per l’oportunitat que m’havien donat, quan em van relegar a la secció de dones del diari, vaig decidir traslladar-me a Nova York. Em negava a escriure sobre la moda de la temporada següent o sobre les millors receptes culinàries. Era conscient que la meva experiència com a periodista era pobra, però vaig decidir demanar feina al New York World, propietat de Joseph Pulitzer, i em van fitxar.
Atrapada en un manicomi
Recordo perfectament el dia que l’editor em va cridar al seu despatx. Només feia quatre mesos que havia arribat a la ciutat. “Vull que faci un reportatge del manicomi de dones de Nova York des de dins”, em va dir. “I com en sortiré?”, no se’m va acudir cap altra resposta. “No ho sé, primer aconsegueixi entrar-hi”. De fet, aquesta va ser la part més fàcil: vaig convèncer els propietaris de la pensió on vivia que necessitava ajuda psicològica i la policia em va traslladar al frenopàtic de Blackwell’s Island.
Durant deu dies, vaig conviure amb dones no mancades de seny, sinó de recursos econòmics. Algunes fins i tot eren immigrants que no parlaven l’anglès. Dones que eren banyades davant de les seves companyes amb gibrells d’aigua gelada, que eren víctimes d’actes de violència física i psicològica i a qui el cos mèdic del centre ignorava.
Si a una dona perfectament sana, la tanques, la deixes asseguda en un banc de fusta des de les sis del matí fins a les vuit del vespre, sense permetre-li parlar ni moure’s durant aquestes hores, sense donar-li res per llegir, ni explicar-li res sobre el món exterior, i li dones un menjar terrible i un tracte brutal —com passava allà— no tardarà gaire a tornar-se boja. Segons la meva experiència, en dos mesos es convertirà en un desastre humà.
El manicomi de l’illa de Blackwell era un parany per a humans. Qui entrava en aquella institució ja no en sortia. Jo vaig poder gràcies a la intervenció d’un advocat. D’aquella experiència en vaig escriure un reportatge llarg que va acabar convertit en un petit llibre, que va provocar que les autoritats investiguessin el centre.
La volta al món en 72 dies
Després d’aquell primer reportatge de periodisme d’investigació vaig treballar d’incògnit en una fàbrica per explicar les condicions laborals dels obrers —cosa que va fer enfurismar molt els empresaris—, vaig ingressar en un alberg de dones indigents, vaig veure un combat de boxa —territori completament masculí— i vaig entrar en un fumador d’opi. Ara bé, cap d’aquestes idees va ser segurament la més esbojarrada que vaig tenir.
Quan tenia vint-i-sis anys, vaig proposar al diari fer la volta al món amb menys de vuitanta dies: el temps que Jules Verne havia establert a la seva famosa novel·la. L’editor va dubtar: “Una dona no pot viatjar sola i per a una ruta així necessitarà molt d’equipatge”. “No pas. Amb un abric, un vestit, una mica de roba interior i un moneder per als diners, ja en tindré prou”, vaig respondre. I així va ser.
El 14 de novembre de 1889, vaig sortir de Nova York. Vaig travessar diversos països i vaig estar en ciutats que només havia vist als mapes: Londres, Calais, Brindisi, Port Said, Ismaïlia, Suez, Aden, Colombo, Penang, Singapur, Hong Kong, Yokohama, San Francisco i, altre cop, Nova York. Fins i tot vaig parar a Amiens, a la casa de Jules Verne, per saludar-lo. Va ser una experiència increïble. I, després de recórrer quaranta mil quilòmetres, vaig tornar a la ciutat dels gratacels al cap de setanta-dos dies. Amb aquesta experiència vaig demostrar a tots els homes que una noia americana lliure es podia adaptar a les circumstàncies sense l’ajuda d’un home.
Al costat dels treballadors
Malgrat la meva passió pel periodisme, durant uns anys me’n vaig mantenir al marge. El 1855, em vaig casar amb l’empresari Robert Seaman i, quan, nou anys més tard, ell va morir, em vaig fer càrrec dels seus negocis. Durant aquell temps, vaig millorar els salaris dels treballadors i vaig aplicar mesures sanitàries a les fàbriques, però aquell món no era el meu. Quan els negocis van fer fallida, vaig decidir tornar a la redacció. Com a periodista vaig escriure sobre la primera convenció sufragista celebrada als Estats Units el 1913, vaig ser corresponsal a Mèxic durant la revolució i, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, em vaig traslladar a Europa per explicar des de les trinxeres què passava. Vaig enviar cròniques des d’Àustria, Rússia i Sèrbia.
Finalment, i després de tantes aventures, el meu cos es va rendir. El 1922, quan tenia cinquanta-set anys, no vaig poder superar una pneumònia. Durant molt de temps molt pocs es van recordar de les meves cròniques. En canvi, van obrir un petit parc d’atraccions a Brooklyn amb el meu nom, un parc que té com a temàtica La volta al món en vuitanta dies. Realment, no se sap mai com passaràs a la història.
