Salvador Pagès va ser un dels líders cooperativistes més destacats de Catalunya entre els anys setanta i vuitanta del segle XIX i va liderar l’Obrera Mataronesa.
Des de jove, vaig tenir clar que el cooperativisme era el sistema més just per als treballadors i el model ideal per acabar amb la violència social. Vaig néixer el 1833 en el si d’una família humil del Raval de Barcelona. A casa, com a totes les llars obreres de qualsevol ciutat industrial catalana de mitjan segle XIX, es vivia misèria. En acabar els estudis més elementals, vaig entrar en una fàbrica com a teixidor mecànic, però aquest no era el meu destí.
Tot va començar a canviar el 1865, quan La Propagadora de Trabajo, la fàbrica de telers mecànics on treballava, es va convertir en una cooperativa de producció, la primera de Catalunya. En aquell instant, els ideals cooperativistes que havia defensat en desenes de congressos es començaven a fer realitat. Però el salt més important en la meva vida es va produir el 1869, quan em vaig convertir en director de l’Obrera Mataronesa.
Aquesta cooperativa s’havia creat el 1864, a partir d’una societat de resistència semiclandestina, però necessitava un impuls considerable per arribar a ser la cooperativa de producció més important de Catalunya i, pràcticament, de l’Estat. Els darrers anys no havien estat fàcils. Les conseqüències de l’epidèmia de còlera del 1865, la crisi econòmica del 1866 i les males collites del 1867 encara s’arrossegaven; però jo estava convençut que en podia ser el revulsiu necessari.
La societat havia iniciat la seva història a la vila de Gràcia, localitat encara no annexionada a Barcelona; però el 1874, amb quaranta-cinc telers en marxa i una conflictivitat creixent als carrers, vam decidir traslladar-nos a la capital del Maresme, una ciutat ben connectada amb Barcelona i, socialment, més tranquil·la. La primera nau, inaugurada el 1875, va ser obra de Joan Brunet Alsina, i la segona, el 1977, de Julio Marial Tey.
L’OBRA DEL GENI DE REUS
Ara bé, de les primeres naus ningú se’n recorda. No us prengueu pas aquest comentari com un retret. Quan el 1878, Antoni Gaudí –que encara ni tenia el títol oficial d’arquitecte– em va ensenyar els plànols de barri obrer que li havia encarregat vaig quedar bocabadat. Era una meravella! Malauradament, per problemes econòmic, només en vam poder construir la nau de blanqueig, les latrines i tres cases de les trenta projectades. I, el 1884, Gaudí també va dissenyar l’estendard de l’Obrera. Em va saber greu que la seva relació amb la Pepeta Moreu, la mestra de la cooperativa, no acabés en casori; però poc hi entenc jo en temes del cor.
Per mi la cooperativa havia de ser més que un espai de producció, havia de cobrir tots els serveis socials, econòmics i culturals necessaris. Així, doncs, la vaig equipar amb una escola, disponible per als fills dels treballadors menors de catorze anys –a l’Obrera Mataronesa el treball infantil estava prohibit–; una biblioteca, una botiga de queviures, una caixa d’estalvis, un sistema d’assegurances… Però també vaig insistir a organitzar de forma periòdica xerrades sobre higiene i avenços tecnològics. Encara recordo l’impacte que va tenir entre els companys la conferència de Francesc Dalmau Faura, un dels primers fabricants de telèfons a l’Estat. I, no menys important, els sous eren justos i tots els cooperativistes tenien dret a vot dins l’assemblea independentment del capital ingressat a la caixa comuna.
AMENACES DE MORT
Les dificultats van arribar a la dècada dels vuitanta. Per exemple, quan, a finals el 1881, davant el creixement del sindicat les Tres Classes de Vapor, els empresaris van apostar pel locaut (el tancament de fàbriques); però, nosaltres, a l’Obrera, no vam deixar de treballar. En aquell moment, vaig ser acusat de fer el joc als empresaris i fins i tot vaig rebre amenaces de mort.
Jo defensava que el cooperativisme podia impedir que els obrers haguessin de fer ús de la vaga, la força i la violència per reclamar els seus drets i, per tant, evitar la repressió. També que el cooperativisme podia ser l’escola per educar la gent a viure en una autèntica democràcia, desenvolupar els valors humanistes principals, com la bondat, la fraternitat i la solidaritat, i aconseguir la desitjada justícia social; però no tothom hi estava d’acord.
Sempre vaig mantenir una relació molt bona amb les autoritats locals, provincials i militars, però no amb el rector de Santa Maria, la basílica de Mataró. Els sector més integristes del catolicisme no em van perdonar mai que defensés l’educació laica. Encara recordo la cara d’alguns mataronins quan els explicava que el meu fill havia estat batejat amb el nom de Nicolau, però que tothom el coneixia com a Lincoln, en memòria del president del Estats Units que havia abolit l’esclavisme. La nena, la Camèlia, ni va rebre el sagrament del baptisme.
LA CRISI FINAL
A partir del 1884, els cooperativistes es van adonar que era molt difícil que alguns projectes es fessin realitat. Això va generar tensions i alguns van perdre la confiança en l’associació i en mi. El 1886, vaig presentar per primera vegada la dimissió, però va ser rebutjada. Malgrat la rebaixa dels sous, va ser molt difícil contrastar els efectes de la fil·loxera, les crisis socials i la guerra de secessió americana, que va provocar un augment del preu del cotó. Vaig abandonar la cooperativa quan la situació ja era insalvable.
Tinc un record molt bonic d’aquell període a l’Obrera Mataronesa –van ser els divuit anys més intensos de la meva vida! Malgrat les dificultats i els projectes inacabats, molts desitjos es van fer realitat i vam demostrar que el cooperativisme era un sistema viable.
En canvi, per molt que vaig lluitar, l’intent de federació de totes les cooperatives catalanes va ser un fracàs. La unitat es va trencar en el primer congrés cooperativista celebrat el 1884. Tampoc vaig triomfar en l’intent d’entrar al món de la política. Em vaig presentar com a candidat pel districte de Mataró a les eleccions provincials del 1882 per a la Diputació de Barcelona, però no vaig sortir elegit. Però tampoc no era el meu destí!
