Acabem un any més i en comencem un altre en un context marcat pel bel·licisme. No és només que vivim com si ens fos aliena una guerra a l’estranger que a poc a poc, ens afecta la nostra vida quotidiana, sinó que també vivim com si ens anés la vida en, lamentables batalles polítiques trompetejades en el nostre nom, on el que de veritat importa és tot menys el benestar de la ciutadania. Els temperaments indolents obliden que tota guerra llunyana sempre ens acaba afectant i els ànims bel·licosos dels conflictes enquistats que divideixen una societat són guerres que, al final, ningú pot guanyar –i que tots paguen.
Guanyar o perdre són en bona part valoracions que depenen de la naturalesa del joc. En els dies que escric aquest article, hem vist vibrar milions de persones per la final del Mundial de futbol. Forçada a pronunciar-me per la simpatia cap a fanàtics propers més que per un interès cap a aquest esport, em vaig inclinar, cap al perdedor, senzillament perquè als guanyadors ja els aclama tothom i m’agrada equilibrar. Però, en realitat, no es va guanyar res important en aquest mundial i sí que es va perdre un fet decisiu. Pel camí es van perdre drets humans i vides que molt pocs van poder reivindicar mentre durava el partit. És més agradable enardir-se que avergonyir-se. Pot ser que l’Argentina guanyés, pot ser que França perdés. Però del que estic segura és que el món sencer va sortir derrotat quan a ningú li va importar sobre quants morts s’edifiquen els estadis o quants esportistes executen de manera infame per defensar el que és just, fet que pertany a la dignitat de qualsevol ésser humà.
“Tots som jugadors condemnats a la derrota si contemplem el pas del temps com
una batalla”
Hi ha jocs en què, si només importa guanyar, s’acaben desnaturalitzant. Qualsevol victòria en aquesta mena de joc és una victòria pírrica: es perd més que es guanya. Els jocs polítics en els quals lamentablement estem immersos són d’aquesta classe de jocs. Uns jocs que, a més, desvirtuen i degraden el joc més digne al qual podem jugar: el joc democràtic. Sembla que tots oblidem que el joc democràtic només existeix, com qualsevol mena de joc, pel respecte de les seves regles. Per això, els jocs polítics, les maquinacions electoralistes que només busquem prevaldre sobre l’adversari i no garanti el bé comú, són pròpiament jocs, en el sentit més profund del terme. Són només un joc brut, o un engany de triler-, que ni tan sols entreté i que, a més, juga amb foc. Les victòries aclapadores o les derrotes ressentides no existeixen en el joc democràtic, només en una interpretació electoralista i maniquea de la vida política. Ningú guanya en una concepció del poder que només busca que aquest es desplaci, però no exercir-lo de la manera conjunta després de constituir un nosaltres democràtic que implica tothom, perquè es governa per a tothom i no només per a la majoria. Tots perden quan es trenca la baralla del joc democràtic. Per a perdició de tots, el terreny del joc es converteix en un camp de batalla.
Hi ha, finalment, batalles que no es poden guanyar mai. La batalla contra el temps és una guerra perduda per endavant. Ningú ha pogut guanyar mai la mort en el tauler d’escacs. Tots som jugadors condemnats a la derrota si contemplem el pas del temps com una batalla. Però és precisament la naturalesa del joc de la vida jugar-lo sense esperança d’una victòria final. Acceptem la finitud i, fins i tot així, hi juguem. En aquest absurd resideix el seu únic sentit possible. Durant aquests dos dies vaig assistir a la celebració nadalenca d’una residència d’avis, d’aquests aparents perdedors que ens donen una lliçó rere l’altra, en aquests temps, de resistència i vulnerabilitat, de fragilitat i de fortalesa. A la residència, en aquest lloc de derrota que és a la vegada un lloc de victòria –de la victòria d’haver jugat el joc de la vida fins al final–, es va fer entrega, en un acte commovedor, d’un dels premis que alguns dels guardonats no podien recollir, ja que reposaven en un llit a l’última planta. N’hi va haver un d’especialment exaltant. D’una manera molt afectuosa però que respectava els ancians sense infantilitzar-los, els treballadors del lloc van fer entrega a la Pepita, que ja ha viscut cent hiverns, del premi al “Resident més entranyable”. La Pepita es va aixecar i va recollir el seu ram de flors amb un somriure capaç d’il·luminar tot un desembre i, seguidament, llançà un petó al públic: residents i familiars. La Pepita, campiona centenària, em va mostrar l’única victòria que he vist aquest últim mes de l’any: la victòria del somriure davant del temps,– bo, dolent i regular– que sempre ens toca afrontar. Bon any al lector.
