L’adjectiu normal és molt freqüent en el nostre vocabulari. El fem servir quan parlem de persones, de comportaments, d’aspectes, de famílies, etc. Una recurrència en l’ús que resulta curiosa si tenim en compte que un dels trets més distintius d’aquesta paraula és el contrast entre la definició —“que no es devia de la norma establerta, que no se separa del seu estat natural i que és conforme al tipus més freqüent”, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC)— i la seva aplicació subjectiva a la realitat. El que és normal per a mi, segons el meu context i valors, no necessàriament ho ha de ser per a tu.
Per tant, només citar-lo, el mot normal ja ens genera múltiples preguntes: què vol dir ser normal? Qui dicta els paràmetres pels quals suposadament es regeix la normalitat? Qui valora el compliment d’aquests paràmetres i analitza qui és normal? Si hi ha persones normals, què són els que no són normals? Els no normals (sempre millor que anormals) són persones excloses de la societat, víctimes dels prejudicis? Amb l’objectiu de no sentir-nos marginats, qui ens pressiona per evitar que travessem la frontera del marc de la normalitat?
I si ens fem totes aquestes preguntes és perquè sovint associem la normalitat a elements com l’avorriment, la correcció política, el control i el conservadorisme, alguns considerats erròniament de forma negativa. Però és certa aquesta vinculació? L’adjectiu normal és extremadament evolutiu i canviant, no solament entre els membres d’una mateixa generació, sinó també entre generacions. El que és normal per als nostres fills, no ho és per a nosaltres i el que és normal per a nosaltres, segurament no ho era per als nostres pares.
I això ens porta a la pregunta final. En la societat d’avui, la tendència majoritària és intentar ser normal, com ho van desitjar ser els nostres pares i avis o, tot al contrari, la normalitat és precisament fugir de la normalitat, cercar l’originalitat? Dit d’una altra manera, en el segle XXI, ser suposadament “normal” té un punt de rebel, de revolucionari? El debat està servit.
