A la part peruana del llac Titicaca, a 45 quilòmetres de Puno – dues hores en vaixell–, hi ha l’illa de Taquile (Intika, en quítxua), que amb una superfície d’onze km2, és la més gran d’aquesta extensió d’aigua. Quan s’hi arriba, no es veu pràcticament civilització. Cal pujar una escala de 560 graons per arribar al poble de del mateix nom, situat a 3.950 metres d’alçada, el punt més alt de l’illa.
Aquesta petit tros de terra va formar part de l’imperi inca –de fet encara s’hi poden veure algunes restes arqueològiques– i va ser una de les darrers localitats que va capitular davant dels espanyols en el segle XVI. Primer va ser conquerida en nom de l’emperador Carles V, però després va passar a formar part de la zona de domini del noble Pedro González de Taquila, d’ell prové el nom.
Fins aquí la seva història no dista de molt d’altres possibles localitats de la zona. El fet curiós d’aquesta comunitat és que malgrat la invasió conqueridora –els espanyols, per exemple, van prohibir els vestits tradicionals inques–, encara es regeixen amb el codi moral dels seus avantpassats originals: Ama sua, ama llulla, ama quella (no robaràs, no diràs mentides i no seràs un gandul). Tres premisses base de l’ètica de tot el Tahuantinsuyo, nom en què era conegut l’imperi inca, i valors que van ser adoptats per l’ONU l’any 2015 i que avui encara formen part del corpus de la Constitució boliviana.
Però la societat de Taquile també destaca per dos valors més: el comunitarisme –tots els habitants de Taquile treballen pel bé comú i les decisions es prenen de forma col·lectiva– i la sostenibilitat. Dos conceptes heretats del passat i de gran actualitat. Els habitants de l’illa viuen de la pesca, de l’agricultura i del turisme –aquest petit tros de terra rep cada any quaranta mil visitants–; tres sectors que s’organitzen entorn del treball col·lectiu.
Per exemple, gràcies als visitants s’ha fet molt famosa la seva indústria tèxtil. En aquest cas, les dones teixeixen i els homes confeccionen, ofici que comencen a practicar a l’entorn dels vuit anys. Tota la producció tèxtil que es du a terme a l’illa es ven exclusivament a una botiga situada a la plaça del poble, que funciona com una cooperativa: els preus són prèviament acordats pels “socis” i tots ells tenen l’obligació de fer de dependents un cop per setmana.
A més, han apostat per la sostenibilitat. Dominar el volum de turisme no és cosa fàcil, però la gent de Taquile ha creat un model alternatiu i controlat basat en l’anomenat turisme vivencial. Munay Taquile, fora dels circuits de turisme global, és l’agència fundada pels propis socis de la comunitat. Això es tradueix, per exemple, en l’absència d’hotels. Qui es vulgui quedar a dormir a Taquile ho haurà de fer en cases particulars. Cap habitant de l’illa està absent de col·laborar en l’organització d’aquest sector, ja bàsic per la seva subsistència.
Per exemple, les dones no casades de Taquile tenen el deure d’acollir els visitants. Situades a l’entrada del poblat donen informació al turista i mostren l’art tèxtil de la zona. Aquesta feina fins fa uns anys era voluntària; ara el consell regula els torns. Totes les cases han de tenir una habitació habilitada per acollir viatgers, però és el Consell qui controla l’ocupació a través d’un sistema de torns, per evitar que les famílies caiguin en la competència. També, han invertit de forma ferma per l’energia solar. Per exemple, l’estació de ràdio funciona amb panells. A més, i per sorpresa de molts visitants, en aquest racó de món no hi ha cotxes ni gossos.
En conclusió, la societat de Taquile, degut al seu aïllament del continent fins aproximadament la dècada dels cinquanta, és un exemple d’història viva. Una comunitat que ha sabut mantenir els seus valors ancestrals; valors inques que en el segle XXI resulten fonamentals a nivell global.
