Què fa que ens sentim ben tractats? El somriure, el to de veu, l’atenció que ens donen, l’àmplia resposta o la precisa explicació? Les bones maneres tots les entenem igual? Hi ha gent que els plau que els donin les gràcies i donar-les. Dir “bon dia” i saludar són la seva carta de presentació i agraeixen la cordialitat de tracte a qualsevol oficina pública, no diguem si parlem de l’entorn comercial, ser atès amb ganes sense caure en l’adulació no té preu. També hem conegut però gent que es saluden amb un insult i un quasi agressiu cop a l’espatlla, la percepció del tracte el conceben amb molta rudesa, tant en les formes com en els fets. Les bones maneres, no són res més que els convencionalismes que pactem, sense dir-nos-ho i formen tota la litúrgia de formes expressives i actituds que ens fan sentir agradables amb la relació que tenim amb els altres.
En canvi, hi ha gent que entra i surt dels llocs sense saludar i que intercanviar les quatre converses formals els resulta pesat. S’estimen més no interaccionar amb el dependent de torn. Miren a l’infinit al metro, arreu, per no topar-se amb la mirada del veí. Són selectius en extrem amb el contacte humà i en tot cas s’estimen més prescindir-ne. A aquests em costa d’entendre’ls, perquè els humans som gregaris, som de tribu i necessitem la interacció, la comunicació. Si poguéssim parlar del que passa nord o sud enllà, veuríem que el que per nosaltres és soroll per altres és gatzara, el que trobem brut a taula, altres poden entendre com la màxima expressió de gratitud. És evident que l’antropologia ens explicaria molt arran del que a diferents cultures trobem com a bon o mal tracte. Ara bé, si que tal vegada podríem trobar un denominador comú que hom acceptaria com a bones maneres. És arriscat, però m’atreveixo a dir que no he trobat mai ningú que no entengui una franca mirada o un ample somriure.
Una franca mirada, un somriure
