Des de fa unes setmanes que tinc l’oportunitat de col·laborar en una associació que ofereix acompanyament a persones amb addiccions. És fascinant com es disposen a participar de grups, de tallers i parlar d’ells. Les teràpies de grup no són pels malalts o els bojos, són per les persones que es disposen a indagar en elles, a qüestionar-se, a integrar canvis en la mateixa vida.
Em fascina observar com una persona és capaç d’aturar-se, escoltar, comunicar, fer i fer-se preguntes, amb acceptació i respecte. Mentre els escoltava participant en els grups, apareixien a la meva ment persones del meu entorn a qui no m’imaginava amb aquesta obertura emocional. Parlar no significa expressar; hi ha persones que xerren, però no comuniquen, i els agrada socialitzar sense escoltar. Per tant, es perden part important del procés. Diuen que són ‘extravertides’ –terme mal emprat, com tants altres– però no deixen anar ni un bri d’allò que realment duen per dintre. Sociables, xerraires, potser sí.
Em sento afortunada, malgrat tot, de creuar-me i dedicar gran part del meu temps a persones que han vist com la seva vida es torçava i han forjat el coratge de seguir endavant, evolucionant. Decepcions n’hi ha de tota mena, actituds per transcendir-les, també. Persones que no es conformen, que es fan preguntes, que veuen l’altre com un igual. La igualtat és un valor que vaig descobrir no fa massa i va transformar la meva concepció de la psicoteràpia.
Amartya Sen, filòsof i economista contemporani d’origen indi, ens explica la següent anècdota: tres nens discuteixen sobre una flauta i per què tenen el dret de posseir-la. L’Anna, la primera nena, diu que hauria de ser per a ella perquè és l’única dels tres que sap tocar un instrument. Aleshores, apareix un altre nen, en Carles, i li diu: “Jo la necessito més que vosaltres, perquè sóc molt pobre i no tinc res més amb què jugar”. Finalment, intervé la Cristina: “Em pertany a mi perquè jo la vaig fer”.
Se’ns presenten tres arguments igualment vàlids. L’Anna argumenta de forma autoritària, en Carles té un argument igualitari i la Cristina té un argument possessiu. Si tu ho poguessis decidir, a quin d’aquests tres nens li donaries la flauta? Si analitzes cadascun d’aquests arguments, veuràs que guarden certes similituds amb les principals polítiques amb les quals es governa el món. Tanmateix, el més important aquí és que “el problema de la flauta” és el pa de cada dia, i, a vegades, un carrer sense sortida si assumim en primera instància que els tres nens tenen dret a la flauta. Això no obstant, en ser posseïda per qualsevol d’ells es cometria una injustícia en contra dels qui no la tenen. En definitiva, topem amb una paradoxa: la igualtat en un camp implica, normalment, la desigualtat en un altre. Segons Amartya Sen, s’ha de dotar la gent no en recursos sinó en capacitats. Unes capacitats que s’han de veure com la possibilitat de convertir la capacitat en llibertat efectiva perquè totes les persones compleixin amb els seus propòsits de la vida.
En resum, Amartya Sen ens diu que hi ha igualtat quan tothom pot complir les seves metes independentment de la seva economia, capacitats físiques, mentals geogràfiques, sexe, edat, etc. De manera que, si tornem al cas de la flauta, podem aplicar la llibertat com la capacitat de les persones de dur a terme diferents combinacions d’alternatives per trobar solucions als assumptes.
Si aquests tres nens estan en igualtat de capacitats, la Cristina acceptarà que és la seva flauta, però li deixaria a en Carles si no pensa jugar amb ella. Igualment, en Carles, quan s’avorreixi del joc, li agradarà més que l’Anna toqui l’instrument. En conclusió, els tres tindran cura de l’objecte i el gaudiran en igualtat. Per tant, la solució no serà que els tres nens posseeixin la flauta, sinó que tots ells hi tinguin accés.
