Errare humanum est. Equivocar-se és un fet intrínsec a la naturalesa humana i, sense dubte, útil. Aprenem a través dels nostres errors ja des de ben petits; i sabem que la ciència, que és el tipus de coneixement més rigorós i sistemàtic que ha conegut la humanitat, funciona gràcies al mètode “d’assaig i error”. Qui no s’ha equivocat mai? Qui no ha après dels seus errors a ser millor professional, millor pare, mare, amic o amant, millor persona? Malgrat això, vivim en una societat intolerant a l’error, construïda sobre el desig, l’esperança i la ingenuïtat d’una seguretat extrema, sobre la promesa que tot acabarà funcionant com estava previst i el mite de la infal·libilitat tecnològica. Per això, quan l’error apareix, quan s’enfonsa un pont o cau un avió, o quan falla la previsió meteorològica, financera o el tractament mèdic, tendim a reaccionar amb la incredulitat i la ràbia d’un nen amb la joguina acabada de trencar, buscant culpables reals o imaginaris gairebé sempre fora de nosaltres, indignats davant del que jutgem com una estafa.
No encaixem bé l’error, el gestionem malament i ens costa treure tot el coneixement que s’amaga dins seu. Considerem que l’error és, per sobre de totes les coses, un fracàs. I, en un sentit estricte, ho és; però en emfasitzar el fracàs, oblidem que l’error és també font de saviesa (d’allò que no s’ha de fer), de creativitat (la penicil·lina es va descobrir gràcies a un error), i de cooperació i avenç social (els errors impulsen l’interès comú per resoldre’ls i superar-los). La tendència a amagar els errors per por al retret social i a culpar els altres per eludir la responsabilitat pròpia, causa mals personals i col·lectius més grans dels que hom vol evitar. Fixem-nos en allò que passa a l’escola quan un infant en comet un. El menor de seguida resulta assenyalat pel mestre i el sistema; com si hagués pecat, com si hagués violat una llei, com si l’error l’allunyés de l’estudiant ideal.
L’error acostuma a convertir-se, fins i tot en les primeres etapes de preescolar, en una falta, en un cercle vermell anunciant un perill imminent, en una deshonra pública que s’estén a l’àmbit familiar. No importa que sigui cert que només s’equivoca qui ho intenta, i que no hi ha màquina ni teoria brillant que no hagi deixat en el camí una legió d’hipòtesis fallides. L’error escolar resulta tan imperdonable com inadmissible; i, és clar, els estudiants aviat aprenen a ocultar-lo, a endossar-lo als companys més dòcils o a les circumstàncies adverses, a percebre’l com una taca en la seva projecció cap a l’èxit. Els errors els cometen els babaus: aquest és el missatge més habitual de la institució, avortant, amb aquesta actitud mediocre i infame, tantes i tantes ofertes infantils de creativitat i originalitat, de pensament lateral i innovador, i de generositat, espontaneïtat i esforç lúdics.
No tinc cap dubte que hauríem de revertir la nostra concepció social negativa de l’error tot començant des de l’escola. No es tracta de condonar-lo ni d’oblidar que sovint és una decepció i, en certa, manera, una primera derrota. Però hem de deixar d’estigmatitzar-lo i hem d’aprendre a afrontar-lo amb humilitat i amb l’orgull de reconèixer que, en general, és millor un intent fallit que cap intent. Darrera de l’error d’un infant sempre hi ha un coneixement i –no ho descartem– també hi pot haver un possible encert que les ments limitades dels presents no són encara capaços d’albirar. Tenim tant dret a conèixer com a equivocar-nos.
No encaixem bé l’error, el gestionem malament i ens costa treure tot el coneixement que s’amaga dins seu
