‘Valors’ visita un indret que traspua generositat pels quatre costats: la casa del Xiprer de Granollers, impulsada per Mercè Riera. Més que una casa d’acollida i que un menjador social: es tracta d’una veritable història d’amor que es crea dia a dia amb el compartir com a eix central.
Arribem puntuals a les dues, hora de dinar, al gran pati del Xiprer, la casa d’Acollida on ens hem donat cita amb la Mercè Riera. L’activitat és frenètica. Fa poc que han fet obres a diferents estances i les restes d’aquesta intervenció, conjuntament amb el tràfec d’olles, productes alimentaris i persones, creen un bullici agradable. “A qui busques?”, em pregunta sobtadament una noia amb unes grans caixes de tovallons a les mans. “Vine que ens ajudaràs!”, deixa anar de seguida que preguntem per la fundadora de l’Associació Xiprer. Així, amb la càmera, la llibreta i el bolígraf a la mà, ens afegim a l’exèrcit de formiguetes que para les taules i organitza el menjar. La Mercè em saluda i de seguida torna a la feina.
Ja asseguts, davant d’un magnífic plat d’arròs (malgrat l’opinió de la cuinera, que avui estrenava fogons), és l’hora de començar a xerrar. “Avui el menjador fa goig. Els divendres acostuma a venir més gent perquè hi ha el cap de setmana entremig i moltes persones necessiten aprovisionar-se de menjar”, explica Mercè Riera. La gent menja ràpid, s’aixeca sense pensar-s’ho i surten al pati. La majoria encén un cigarret i, amb un número a la mà, comencen a esperar que els donin el menjar que els toca. “Normalment tenen ansietat per recollir els productes i d’aquesta manera ho fem de manera ordenada”,destaca la presidenta de l’Associació.
La Mercè, un servidor i els col·laboradors presents acabem de dinar. Tothom s’aixeca i ajuda a treure plats, olles i gots. L’ambient és agradable: cap queixa, cap estirabot. Tothom aporta el seu gra de sorra. “Fa cinc anys que col·laboro al Xiprer. No he pensat mai en deixar-ho ni en marxar. O si mai marxo per un o altre motiu, segur que torno. Estar aquí m’aporta moltes coses que el món exterior no dóna”, m’etziba sense temps per preguntar-li el nom.
Ajuda social, també en temps de crisi
Els mitjans de comunicació insisteixen en què les entitats socials tindran més feina que mai. La crisi afectarà a sectors fins ara indemnes i portarà a estrènyer els llaços de solidaritat informal entre els ciutadans. Mercè Riera, però, no acaba d’estar d’acord amb aquesta visió: “Abans que qualsevol mitjà de comunicació o qualsevol polític es comencés a omplir la boca de crisi econòmica i de la quantitat de persones aturades que hi hauria, aquí ja vam notar un altre tipus d’efecte: la immigració. En poc temps va arribar molta gent que va formar una massa crítica de persones amb necessitats especials. En tot cas, la crisi sí que fa uns mesos que porta a un altre tipus de perfil que fins ara gairebé no havíem tingut i que preveiem que anirà en augment. Es tracta de persones que fins el moment no han tingut problemes, potser vivien amb pocs recursos, però podien passar els mesos sense excessives dificultats”.
Sigui amb o sense crisis, els voluntaris i voluntàries del Xiprer (i els pocs treballadors a “sou” que tenen) se n’enorgulleixen de formar part d’un equipament ple d’històries personals. Una enciclopèdia o qualsevol cercador d’internet definiria el Xiprer com un menjador social de Càrites, en el qual un bon grapat de persones hi troben un espai per poder alimentar-se. Sí i no. Al Xiprer no només s’hi va a menjar. És una autèntica llar amb situacions personals més que diverses: immigrants que han gastat els seus estalvis o no tenen papers, famílies amb escassos recursos econòmics, persones grans amb pocs recursos (o fins i tot sense recursos), homes separats que han perdut la seva casa, persones sense feina i, fins i tot, alcohòlics o drogoaddictes en vies de rehabilitació. La Mercè Riera la defineix com una Casa d’Acollida: “És la millor definició, però també es queda curta. Som més que un menjador social i més que una casa d’acollida; som una gran família on algunes persones tenen problemes que necessiten ajuda de la resta. El Xiprer, com l’arbre, simbolitza hospitalitat”.
El Xiprer rep aliments i productes de tot arreu. L’arribada de furgonetes des de les empreses de Granollers (i de més enllà) és incessant. El magatzem és ple. Tanmateix, tot plegat no dura més de dues setmanes. Donar ajuda a més de cent persones diàries (entre els que hi van a dinar i els que hi van a sol·licitar aliments) no és fàcil. No només això, sinó que el Xiprer ofereix suport psicològic a tots els que ho demanen: psicòlegs i personals social s’acosten amb freqüència a la casa d’acollida.
L’origen de la solidaritat
Entre el Xiprer que presideix l’entrada del recinte i les parets dels edificis, però, s’hi amaga molt més que solidaritat. El recinte ha sigut origen d’una història singular, individual, que ha acabat desembocant en un projecte de solidaritat col·lectiva.
La Casa del Xiprer formava part de la família de Mercè Riera que, passats els anys, va veure que tot allò era un recinte massa gran per ella, el seu marit i els seus fills. La família s’havia acostumat a viure, com emfasitza Riera, d’una forma “diferent”. Dos dels seus fills van morir i els altres dos van resultar ser discapacitats. “Potser per això ens vam acostumar a certes coses i ens va fer veure el món d’una forma diferent a la resta de persones”, subratlla la directora del Xiprer. I aquí és on es produeix aquest compromís pel bé col·lectiu. Un dia, llegint un passatge de Salm, va decidir que dedicaria la seva vida a donar una llar als altres, a aquells que no tinguessin l’oportunitat de poder tenir-la. El primer dia eren set voluntàries i tan sols dos usuaris. “Vés a saber com ho van conèixer!”, reconeix Riera. Anys després, Càritas els va donar suport i va actuar com un aixopluc d’un projecte que no ha parat de créixer. Malgrat tot, el Xiprer insisteix a no presentar-se com un lloc pensat “en negatiu”. “Descobreixes que el sentit veritable de la vida és l’amor. Aprens a posar-te en la pell de l’altre, a entendre les seves dificultats. Perceps que buscar solucions no ha de ser sempre un procés traumàtic. Cal aprendre’n i gaudir sempre d’aquest procés”.
Amb tot, els propis voluntaris i voluntàries que vénen des dels primers dies s’han sorprès de l’abast que ha arribat a tenir. Potser per això, insisteixen en agrair a tothom la seva dedicació. “A Granollers ens hem sentit sempre molt ben valorats. Veus totes aquestes caixes de menjar i de productes de les estanteries? Aquí no duren més de dues setmanes però mai ens ha faltat de res. Mai. Les empreses de la ciutat o de la vora sempre ajuden de la millor manera que poden: enviant productes. Això és un continu d’entrar i sortir”, rebla Riera.
