Cada dia, de dimarts a divendres, a les dotze de migdia, a l’Església de la Reconciliació de la capital alemanya es resa pels qui van sofrir i van morir durant la guerra freda. El lloc no és indiferent, perquè aquest temple es troba just a la “Zona de la mort”, on els berlinesos intentaven creuar el mur que els separava.
L’antiga església de la Reconciliació era d’estil neogòtic, construïda amb fàbrica de maó. La parròquia la conformaven un gran nombre de treballadors del districte industrial de Berlín i va ser una edificació consagrada per l’emperadriu Augusta Victòria de Schleswig-Holstein, esposa del Kàiser Guillem II, l’any 1894.
Els bombardejos de la Segona Guerra Mundial li van provocar danys i esfondraments, com li va passar a tota la ciutat de Berlín. La seva reconstrucció va començar just després del final del conflicte. Quan les potències guanyadores es van dividir la capital germànica, l’església va quedar dins del sector soviètic, encara que una gran part dels seus feligresos estaven adscrits al sector francès.
L’any 1961, la tensió generada durant la guerra freda va motivar la construcció del Mur de Berlín i el traçat va discórrer precisament pels terrenys on s’aixecava el temple de la Reconciliació. Concretament, l’església va quedar situada a l’anomenada Todeszone (Zona de la mort) i va ser utilitzada per la República Democràtica Alemanya (RDA) com a espai per fustigar els qui volien escapar cap a la República Federal Alemanya (RFA), cosa totalment prohibida fins la caiguda del Mur. En un primer moment, el govern soviètic va decidir tapiar les portes i finestres de l’església fins que, el 22 de gener de 1985, la van fer dinamitar.
Per preservar tota aquesta història, després de la caiguda del mur, l’any 1989, es va decidir edificar una nova capella que, més enllà de cobrir les necessitats litúrgiques, també havia de servir de memorial de les víctimes torturades al llarg de la guerra freda.
Actualment, la planta de l’edifici està formada per un doble perímetre concèntric amb forma d’ou, símbol de vida, de naixement i de resurrecció. L’oval exterior està orientat seguint l’eix de l’església primitiva i està format per làmines de fusta disposades de tal manera que hi deixen passar la llum. La trama de fusta i caràcter nòrdic permet intuir l’interior sense acabar-lo de veure i dona al conjunt una sensació de fragilitat i misteri que es pot relacionar amb les qualitats de l’existència.
Una frase mítica
L’any 1989, un històric sermó del pastor protestant Manfred Fischer es va transmetre amb un megàfon per tal que arribés també a l’altre costat del mur. En el seu discurs va pronunciar una frase ja mítica: “Els símbols tenen un poder silenciós que pot fer possible l’impossible”. Aquell mateix any van arribar a Berlín centenars de voluntaris de més de catorze països d’Europa oriental i occidental per ajudar a aixecar la nova capella.
