Abraham Maslow (1900-1980), un dels fundadors de la psicologia humanista, que esdevindrà després una quinta força psiquista que serà la psicologia transpersonal, va partir per construir aquesta piràmide motivacional o una escala de valors de persones sanes, madures, realitzades, de vida interior. Indico aquest punt de partida, perquè els anteriors, Freud, Skinner i d’altres partien de la clínica, és a dir, de malalties mentals. Això no permetia poder oferir un mapa per a persones sanes i que volien madurar. I les psicologies han d’abraçar la totalitat del procés de maduresa integral sense perdre la seva especialitat.
L’anterior article parlava de les dues H (Humanitat i Horitzó). Per fer aquest procés cal trepitjar de peus a terra, ser realistes. No pot ser ni únicament materialisme, ni únicament idealisme. Cada ideologia, per si sola, pot resultar nefasta. Cal la H de Humanitat junt amb la H d’Horitzó. No poden estar separades. Per tant, cal una escala de valors o de motivacions per realitzar el procés maduratiu integral.
Hem parlat darrerament de valors. Ara toca presentar una escala de valors o axiologia. Des de la meva experiència tant pedagògica com psiquista, soc del parer que cal partir de l’ego (en la concepció freudiana) per saber què cal per madurar o fer el seu procés de maduresa integral.
Abans el punt de partida era la psicologia clínica. Inestabilitats, desballestaments, desequilibris, disfuncions, malalties mentals eren la base per construir una escala valorativa de comportament. El cas extrem ha estat i és que qualsevulla dificultat de creixement normal té un medicament o un diagnòstic ja preparat. Per tant, ha calgut canviar el punt de partença. Considerar les persones madures, responsables i veure com ho han fet per mantenir aquesta situació d’equilibració.
No m’entretinc amb la història que és ben interessant de Maslow. Només recordar que tot parteix de l’experiència existencial ben portada. És força interessant veure com la plenitud de sentir-se humà demana la contemplació de transcendir-se a si mateix. O amb altres paraules, prendre consciència que hi ha una dimensió pregona que va més enllà de les percepcions sensorials de l’ego, sense deixar de sentir-ho. D’aquí la psicologia transpersonal.
Doncs bé, podem dividir aquesta piràmide o espiral en dues parts. La vida és recta i circular alhora. La primera part són les necessitats per dèficit, és a dir, aquelles obligades a satisfer, a realitzar o si no l’ego es queda desballestat, en disfunció. Poso com a exemple real, aquella persona en un camp de refugiats que no volia l’ajut d’un psicòleg i tenia tota la raó: “Doneu-me menjar, una teulada i un treball i sabré sortir-me’n dels meus problemes”. I entenc que estava ben encertat. A més a més, és un plantejament de molta i molta actualitat: Tenir una feina, és el primer esglaó per a l’economia o amb altres paraules: cobrir les necessitats fisiològiques. L’altre esglaó imprescindible és la seguretat conjuntament amb l’altre, la pertinença. Un problema també actual: On em sento segur i amb quin grup? Retornem el valor de la família, sigui el model que sigui. I el quart esglaó porta, si els altres funcionen, a l’autoestima, a valorar-se.
I així podem comprendre que dels vuit esglaons, els quatre primers són de necessitat, de supervivència o si no no es pot madurar. Ara bé, els esglaons següents són també necessaris, però de creixement, de maduració.
La segona part és el creixement cognitiu, el món de l’estètica que empeny a l’autorealització. Aquests esglaons fan madurar el procés. I cal un treball personal. I en arribar a l’autorealització, molt satisfactòria, Maslow va constatar que per a moltes persones no era suficient. Hi havia una insatisfacció. I es va trobar que moltes persones se sentien més realitzades amb un altre: autotranscendir-se. Un nivell experiencial, no especulatiu. No cal anar a una creença de l’altra vida, sinó prendre consciència d’altres nivells més pregons de la vida, d’aquí i ara. Per això naixia el món “trans”. Certament aquest prefix té moltes significacions. La que usa Maslow és “més enllà” de l’ego, però “travessant-lo”. Conèixer en ell allò que és, però encara desconegut. Aquí entra el silenci, la poesia, la metàfora, la música però no la lògica aristotèlica ni la lògica matemàtica moderna ni les creences. Tot el contrari, la base o punt de partença és la vivència o experiència. Les neurociències poden comprovar i mostrar si l’instrument musical funciona o no, però no poden explicar el què és la música o la seva història. Aquesta dimensió pertany a la subjectivitat, que ara com ara no té instruments científics per ser mesurada.
Nodriment físic i emocional. Valoració de la relació familiar i sentir-se útil. D’aquí, la confiança bàsica l’empeny a la curiositat cognitiva. I pot valorar no només les coses materials, sinó també les immaterials de forma gratuïta, arribant a sentir-se més valuós pel que l’ego li pot donar en aquesta relació dual, imprescindible, però no definitiva: En arribar al fons, hi ha quelcom més; i en arribar a les alçades, també. Una dada o vivència biogràfica per esdevenir conscients de la seva Fondària: Contemplar la totalitat humana.
