A la Plaça del Parlament Britànic, també conegut com a Palau de Westminster, hi ha diverses escultures de personatges històrics, homes que han estat considerats clau pel desenvolupament dels drets polítics, com Winston Churchill, Ghandi, George Canning, Nelson Mandela o Abraham Lincoln.
Cal destacar el concepte homes, perquè no va ser fins el passat 24 d’abril, que la primera ministre del Regne Unit, Theresa May, i l’alcalde de Londres, Sadiq Khan, van inaugurar, coincidint amb el centenari de la llei que va permetre el vot femení, la primera estàtua d’una dona que es col·loca en aquest espai.
Després de desbancar la conservadora Margaret Thatcher –la tradició hauria començat amb poc encert–, la líder del moviment sufragista Millicent Fawcett (1847-1929) ha estat la dona escollida per aquest honor. L’escultura de bronze, obra de l’artista Gillian Wearing, guanyadora del premi Turner d’art contemporani 1997, representa l’activista aguantant una pancarta en la qual es pot llegir “Courage calls to courage everywhere” (“Arreu el coratge crida al coratge”). En el seu discurs, May va recordar que ni ella ni cap dona avui estaria en política ni gaudiria de proteccions o drets si no fos per Fawcett.
Millicent Garret Fawcett va néixer el 1847 a Aldeburgh, en una família benestant. El seu pare, un pròsper propietari navilier, va fer que els seus set fills anessin a estudiar a Londres i sempre va defensar la llibertat d’expressió. Precisament, va ser durant una visita a la capital, on estudiava la seva germana Elizabeth –la primera dona en llicenciar-se en medicina a una Universitat anglesa–, quan Millicent va sentir per primera vegada un discurs de John Stuart Mill, defensor del dret de vot de les dones. Les paraules del pensador i economista van impactar en la jove, que un any després, amb dinou anys, es va convertir en la secretària de la Unió Nacional de Societats de Sufragi Femení.
Una sufragista pacífica
Al llarg de la seva vida sempre va abanderar dos ideals: el sufragisme i el pacifisme, lluita que durant molt de temps va compartir amb el seu marit, Henry Facett, membre del partit liberal i catedràtic d’Economia Política de la Universitat de Cambridge, catorze anys més gran que ella i cec des de 1857 a causa d’un accident. El matrimoni tenia una mateixa manera de veure el món i valentia per canviar-lo. El 1866, Henry ja havia presentat al Parlament una petició de dret a vot sense distinció de sexes, però no havia prosperat. El tàndem, però, es va trencar el 1884, quan ell va morir d’una pleuritis. Malgrat la pèrdua, Millicent no va defallir.
El 1875 va ser una de les fundadores del Neham College, una escola per a dones a Cambridge i poc després va ingressar al Comitè Sufragista de Londres, on cada vegada va agafar més protagonisme degut a les dots d’oratòria. Però sobretot va ser coneguda arreu a partir de 1897, un cop va assolir la presidència de la Unió Nacional de Societats del Sufragi Femení (NUWSS). A diferència d’altres líders sufragistes, ella sempre va defensar la revolta pacífica.
Fins i tot quan va esclatar la Primera Guerra Mundial va apostar pel diàleg entre les nacions. Va abandonar aquest càrrec el 1919, just després que les dones angleses majors de trenta anys aconseguissin el dret a vot. Una fita històrica. La seva principal lluita vital.
En vida ja se li va reconèixer una lluita de cinc dècades en el moviment sufragista. El 1924, quatre any abans de la seva mort, va rebre la Creu de l’Ordre de l’Imperi Britànic. Avui, davant del Palau de Westminster, la seva figura llueix envoltada d’homes. Esperem que no sigui la única.
