Analitzem amb Begoña Roman, Alicia Garcia Ruiz i Francesc Torralba els resultats a les eleccions al Parlament de Catalunya. A quins valors cal apel·lar davant de l’actual arc parlamentari?
Les eleccions catalanes del 27 de setembre han deixat un arc parlamentari en què per primera vegada a la història de la democràcia al nostre país s’imposen els partits independentistes. Junts pel Sí i la CUP, amb 62 i 10 escons, respectivament, han obtingut majoria absoluta. En vots, però, només han aconseguit assolir el 47,74 per cent dels vots, insuficient per a proclamar la independència en cas que aquestes eleccions haguessin estat un referèndum. I aquesta diferència, en uns comicis com aquests, permet fer una doble lectura dels resultats.
A més, aquesta majoria formada per grups molt distants entre ells, no resol moltes preguntes que encara estan a l’aire, per exemple, la composició del nou govern o qui serà el president de la Generalitat en aquesta legislatura, ja que Artur Mas no té garantida la continuïtat si no aconsegueix els vots de la CUP, que es nega de moment a donar-li suport. Sigui com sigui, Francesc Torralba, catedràtic de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, només s’atreveix a aventurar que els propers dies no seran fàcils: “Vénen setmanes de llargues reunions”.
Reunions en què, primer entre les forces guanyadores, i posteriorment, amb l’Estat espanyol, sempre hi haurà d’haver sobre la taula: diàleg. Encara que en referència aquest mot, Alicia Garcia Ruiz, professora associada de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona, adverteix que actualment “gaudeix d’escassa popularitat, en part perquè es confon amb una situació ideal però poques vegades portada a la pràctica, ja que el diàleg exigeix d’una disposició difícil d’aconseguir: capacitat per donar compte de les raons en una manera intel·ligible i voluntat d’escoltar en una forma que intenti entendre l’altre”.
I, per això, ella ens proposa que els polítics davant d’aquests resultats apostin sobretot per la conversa. “Un filòsof francès, Maurice Blanchot, parlava d’una “conversa infinita” i un filòsof nord-americà, Richard Rorty, d’una “interminable conversa”. Els nostres són temps de pressa i de productivitat: doncs bé, la conversa democràtica no és ni precipitada ni està sotmesa al règim de produir res. La conversa democràtica és autotèlica, té la seva fi en sí mateixa”, assegura Garcia Ruiz. I, per tant, si ella ha de triar un valor davant aquests resultats, escull “una conversa infinita, ja que el democràtic no és el final del camí, és el camí mateix”.
Per altra banda, Begoña Roman, professora i doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona, encara destaca dos valors més vinculats a aquests comicis. En primer lloc, “la insistència que s’ha fet en donar un missatge de concòrdia”. “No hi ha hagut una sensació de sisme sinó de pacte, de demanda de canvi radical, però des de la democràcia i la no violència”, assegura l’experta en filosofia. I, en segon lloc, l’augment de candidats i de partits joves, amb poca trajectòria històrica. Un tret que lliga amb la capacitat d’algunes formacions “de presentar-se junts, treballar unificats i, a més, amb persones vingudes de la societat civil o amb cert lideratge en els seus respectius àmbits”, cosa que Roman valora especialment.
I tenint en compte aquests valors –concòrdia, revalorització de la democràcia i il·lusió pel canvi mantenint l’estabilitat política- la professora de filosofia de la Universitat de Barcelona recorda a tots els partits que “la gràcia de les noves formes de la democràcia és saber entendre’ns en la diferència” i, precisament per això, agraeix que no s’hagi imposat “la calma d’una majoria absoluta” sinó que gràcies a aquests resultat no definitoris “estiguem condemnats fer democràcia” .
Alta participació
Però més enllà dels resultats hi ha una dada que no es pot obviar: un 77 per cent dels catalans han anat a votar, deu punts per sobre de les darreres eleccions. Mai, com en aquesta ocasió, hi havia hagut tantes persones exercint el seu dret a vot. Per això, Francesc Torralba, ens recorda que “la democràcia, que és poder del poble, requereix de la participació de la gent i això és el que ha passat” i, per tant, “s’ha de valorar com un signe positiu de què, contràriament, al que es diu, la ciutadania no és apàtica o passiva, sinó activa i que desitja fer sentir la seva veu”.
I en la mateixa línia es pronuncia Roman, la qual afirma que aquesta “hauria de ser una dada normal” en una societat amb maduresa democràtica, però tenint en compte els precedents s’ha de considerar “una bona notícia” i “un revulsiu, un tornar a entusiasmar-se per la política i la recuperació de moltes persones fins ara desencantades”. MARIA COLL
