La jornada de vuit hores o la setmana de quaranta hores fa referència a la gran conquesta aconseguida pel moviment obrer fins al moment present en relació a la seva la jornada de treball. En els inicis d’aquesta reivindicació també es parlava del moviment per la jornada reduïda, que va tenir el seu origen en les penoses condicions de treball de la Revolució Industrial a Gran Bretanya a mitjan segle XVIII. El fet és que durant la Revolució Industrial la producció en grans fàbriques va transformar la vida laboral tradicional, tant de la mà d’obra d’origen rural com gremial, imposant llargues jornades i condicions de treball properes a l’esclavitud. I, de fet, no s’aplicava la regulació, establerta des de 1496 a Gran Bretanya, segons la qual la jornada de treball durava com a màxim quinze hores, des de les cinc del matí fins a les vuit del vespre. Les condicions de treball sense regulació ni control deterioraven la salut, el benestar i la moral dels treballadors.
Ja el 1810, el socialista utòpic Robert Owen va difondre la idea que la qualitat del treball d’un obrer té una relació directament proporcional amb la qualitat de vida d’aquest, per la qual cosa era indispensable brindar millores en salari, habitatge, higiene i educació; prohibir el treball infantil i determinar una quantitat màxima d’hores de treball de deu hores i mitja. El 1817 va formular l’objectiu de la jornada de vuit hores i va encunyar el lema de les “vuit hores de treball, vuit hores d’esbarjo, vuit hores de descans”. De mica en mica, el seu programa s’aniria complint.
Deu hores a Anglaterra, dotze a França
El 1847, a Anglaterra, una llei va concedir a dones i nens la jornada de deu hores. Tots els obrers francesos van aconseguir la jornada de dotze hores després de la revolució de febrer de 1848.Als EUA, el 16 d’agost de 1866 el Congrés Obrer General, a Baltimore, va declarar com a primera i més important exigència dels treballadors, “la promulgació d’una llei fixant en vuit hores per a tots els Estats Units la jornada normal de treball”. Vint anys més tard, el 1886, el president Andrew Johnson va promulgar l’anomenada Llei Ingersoll, que va establir la jornada de vuit hores, encara que amb clàusules que permetien augmentar-la a catorze i divuit.
En dos-cents anys s’ha passat de no tenir límits horaris a l’hora de treballar a fer-ho, a Europa, màxim vuit hores durant cinc dies a la setmana
Així i tot, a causa de la falta de compliment de la nova llei, les organitzacions laborals i sindicals es van mobilitzar per fer-la complir. I el primer de maig de 1886, dos-cents mil treballadors van anar a la vaga mentre que uns altres dos-cents mil van conquerir les vuit hores amb la simple amenaça de parar. A Chicago, on les condicions dels treballadors eren molt pitjor que a altres ciutats del país, les mobilitzacions van seguir els dies 2 i 3 de maig, donant lloc el dia 4 a la Revolta de Haymarket, recordada internacionalment amb la celebració del Primer de Maig. Gràcies a això, a finals de maig de 1886, diverses patronals nord-americanes van accedir a atorgar la jornada de vuit hores a centenars de milers d’obrers.
A Espanya, aquesta decisió no arribaria fins el 1919, arran de la vaga de La Canadenca a Barcelona: després de 44 dies d’aturades organitzades per la CNT, Álvaro de Figueroa, president del Consell de Ministres, va signar el 3 d’abril el Decret de la jornada de vuit hores. Espanya es va convertir així en el segon país del món en introduir per decret la jornada de vuit hores, després de la Rússia soviètica. Però haurien de passar molts més anys perquè això passés a ser una realitat pel gruix dels treballadors: malgrat una llei de la República, el 1931, les quaranta hores de treball setmanal no es generalitzarien fins el 1983, quan l’Estatut dels Treballadors va incorporar aquesta menció.
I d’aquí ja saltem a l’actualitat. El darrer moviment en aquesta transició constant arriba a finals de 2023, quan l’acord de govern entre el PSOE i Sumar inclou –a petició d’aquests darrers– una jornada laboral de 37,5 hores per a tothom (ja la feien els funcionaris), equiparant-se així a França, on arran de la llei Aubry de 1998 (la de les 35 hores), el 2005 s’havia arribat a una mitjana global de 37,6 hores setmanals pel conjunt de treballadors francesos. Era, però, un punt d’equilibri entre la proposta de Sumar, d’arribar a les 35 hores ja en aquesta legislatura, i el que va acceptar el PSOE. I, en realitat, aquesta proposta era una primera fase per arribar a les 32 hores setmanals el 2032, sempre sense minva del salari. Però quin sentit tindria ara anar un pas més enllà i treballar –potser– no cinc dies sinó quatre, encara que féssim una hora de més?
Una revolució en la vida quotidiana
Una jornada de 32 hores significaria una nova configuració del calendari per a tota la societat i una autèntica revolució pel comú de les persones, excepte per les que seguissin treballant el cap de setmana, que veurien augmentada la seva càrrega de feina.
En tot cas, un dels grans arguments dels defensors d’aquesta proposta seria una millor conciliació global entre l’entorn personal i el laboral (un trenta per cent de les persones treballadores el 2022 declaren que les seves feines els impedeixen passar temps en família) tot i que precisament d’altres el que diuen és que caldria treballar una hora menys cada dia perquè la conciliació fos molt més constant.
Actualment rara és l’oficina que conté vida un divendres més enllà de les tres de la tarda, una cosa que fa unes dècades era simplement inimaginable.
Altres recorden que en moltes oficines els divendres es treballa estrictament fins les tres de la tarda, cosa impensable fa pocs anys, de manera que la rebaixa d’hores totals ja ha començat encara que sigui sense provenir d’una nova legislació. Per tant, no sembla estrany pensar que el món camina cap a una nova distribució del temps en què l’espai per a l’oci, la família i la pròpia persona ocuparia pràcticament la meitat del calendari setmanal.
En tot cas, ja hi ha qui ha fet la prova: Islàndia, el Regne Unit, Espanya i Portugal, en nivells diversos (i cal tenir en compte que a Bèlgica la possibilitat de treballar quatre dies ja existeix, tot i que sense rebaixa de les hores). A l’antiga Lusitània, el projecte pilot va començar el setembre de 2022 i abasta un miler d’assalariats: tres mesos després de l’inici de l’assaig, el 85 per cent dels treballadors havien millorat en almenys un símptoma de deteriorament psíquic: ansietat (un 21 per cent menys), la fatiga (un 23), l’insomni (un 19), els estats depressius (un 21), la tensió (un 21) i la soledat (un 14), segons l’informe elaborat pels coordinadors del projecte, impulsat pel Ministeri de Treball portuguès. I encara més: per mudar-se a una empresa on hagués de treballar de nou cinc dies, exigirien una pujada salarial del 20 per cent.
Per la seva banda, les xifres de les proves fetes al Regne Unit van per allà mateix, si fa no fa. Així, el 89 per cent de les empreses que van participar en un programa pilot que reduïa la jornada laboral a 31,6 hores continuen implementant la política un any després; més de la meitat dels gerents van admetre que va tenir un impacte positiu en la seva organització i un 96 per cent dels treballadors va sentir que la seva vida personal se n’havia beneficiat.
València, prova pilot en una ciutat
L’abril de 2023 València es convertia en la primera urbs del món que assajava la setmana de quatre dies. El seu Ajuntament va decidir introduir alguns festius més a un mes que ja contenia algunes festivitats per comprovar com seria una jornada de quatre dies de treball. Els primers resultats indiquen que la satisfacció dels empleats va millorar: el 37,7 per cent d’ells afirmava que havia pogut augmentar la seva activitat física i un 35 afirmava que, en disposar de més temps lliure, havien pogut preparar o menjar productes elaborats a casa. L’increment en l’exercici i la millora de la dieta havia fet que els nivells d’estrès milloressin en un 34,9 per cent entre les persones que van participar a la prova.
