El respecte a la diversitat cultural és una assignatura pendent a moltes administracions del nostre país. En un intent per apropar-se a maneres de fer i pensar diferents, les institucions públiques i privades fan esforços a través de formacions específiques per tal que el personal adquireixi competències transculturals. Enteses com la capacitat per portar a terme una comunicació efectiva amb persones d’orígens diversos generen espais comuns de trobada i comprensió.
Però, malgrat les possibilitats que s’obren en un nou escenari intel·lectualment tolerant, les rigideses i el racisme encara es mostren latents a nivell estructurals. Barreres idiomàtiques, culturals i tecnològiques, els aspectes emocionals d’un possible dol migratori, els processos d’assimilació o integració es podrien afegir a problemes burocràtics per adaptar-se a la normativa local.
És el cas de l’Hamza, un home d’origen paquistanès que en nacionalitzar-se espanyol ha vist canviat el seu nom. Al seu Document Nacional d’Identitat han registrat uns cognoms que no li corresponen i ha fet pública la seva queixa mostrant com, en aspectes bàsics com la filiació, les diferències culturals tenen gran pes.
En Hamza Ali va arribar a Espanya quan era un nen. Va orientar els seus estudis cap a la mediació i actualment és llicenciat en Ciències Polítiques. Després de deu anys de residència continuada a Catalunya, va presentar la seva sol·licitud per obtenir la nacionalitat espanyola. Quan va rebre el DNI, va adonar-se que el seu nom no era el que ell havia registrat, i ara ha de fer un procés formal per intentar justificar el nom amb el qual ell se sent identificat.
En Hamza té un nom compost, no té cognoms. Es diu Hamza Ali. Segons va explicar als mitjans de comunicació, al seu país les persones poden tenir un nom compost sent el primer el principal i el segon un apel·latiu. Per facilitar-se el registre a diferents instàncies –com les inscripcions acadèmiques– va decidir començar a utilitzar la seva casta (raja) com a primer cognom tot catalanitzant-lo: Hamza Ali Rajà. Així ho ha fet fins que ha rebut el seu DNI, on ha vist imprès el nom Hamza Mohammad Kausar.
En el moment del registre, quan el funcionari li va preguntar pels seus cognoms, ell va dir la veritat, que no en tenia. Malgrat la seva declaració, l’administració li va assignar com a cognoms el segon nom del seu pare i el segon nom de la seva mare. És ètica l’actuació de la institució pública? No s’han tingut en compte les especificitats de la seva tradició cultural o s’estava ajustant l’acte administratiu a la normativitat aplicable? Si en alguns casos es pot escollir el nom que es posa en el DNI, per què no els cognoms? Han de tenir dret altres tradicions culturals a no incloure la seva filiació? És potser el nostre sistema de dos cognoms portador del patriarcat imperant?
Entre les opcions possibles es podria entendre l’especificitat del sistema nominatiu del país d’origen i respectar la seva forma malgrat això impliqui flexibilitzar la normativa. Això es contempla en alguns països amb alt flux migratori on, per exemple, a les seves institucions sanitàries es fa formació per un correcte registre dels noms de pacients. També es podria optar per la postura contrària i entendre que les lleis de cada país marquen unes pautes que s’han de respectar i complir i per tant d’alguna manera s’ha de disposar d’uns cognoms.
Sigui com sigui, en aquest cas concret malgrat que se l’hagués obligat a tenir uns cognoms se li podria haver preguntat com a mínim quins volia, sobretot tenint en compte que se’ls hauria inventat de totes maneres.
