Un mar de bondat

Fa uns anys, la bellesa cromàtica s’esfuma de sobte, sense avisar, de la meva vida. No la trobo enlloc, malgrat cercar amb desesperança un raig de llum, paleta de colors ara dorm.

Camino tremolosa, cor desarrelat per les ferides de l’ànima, les pitjor de sanar. Un neguit constant conviu amb ella. El vellut del teló s’obra silenciós. Expectants ulls brillants d’emoció esperen saber quina fortuna ens oferirà el destí. El trapezista s’arrapa a la finíssima corda, sense xarxa de salvació, entre la vida i la mort, en uns segons. D’aquesta manera, pobra de mi, estic jo. Línea invisible, nàufraga entre dos mons.

Ànima vaga, sense descans, cada dia immersa en la meva pròpia pena. Desig irrefrenable de dormir per sempre, incapaç de controlar el sentiment, volcà en constant erupció. Persegueixo la fortalesa, però ja no articulo paraula, cap ull brilla emocionat. Els meus peus, cansats, no aconsegueixen arrapar-se, per més i més que ho intenten, una i mil vegades.

Batejada com a depressió, sembla ser, acompanya el meu caminar des de fa més de vint anys. A mi, sense cap tipus de remordiment, se’m presenta un matí de maig sortint del despatx. Tanca bruscament el teló sense compassió, del dòcil roginós al rebel negrós. Protagonistes de la nostra història, pensem, però en un instant, la calma, la tempesta, la vareta màgica, dos cops, canvi de barret. Ara, tu ets qui a la porta has de trucar.

Un regal diví el de la empatia és. Una nit, de ben petita, un jurament, els meus testimonis la lluna i estels. Ser més bona persona, generosa i bondadosa.
Treballadora social vocacional les fades teixits daurats al meu cor dibuixen, empatia, generositat i moltíssima humilitat.

La meva gran oportunitat, durant quasi bé trenta anys, promesa a les joies més valorades. Persones especials amb moltes capacitats, el millor de tot, amor incondicional.

Per elles, sempre defensora incansable dels seus drets.

Avui ho faig per mi, amb una gran determinació, per les persones que patim en silenci cada dia, eternes incompreses per la invisibilitat de la nostra malaltia.

Tres pilars fonamentals per un puzle encaixar, peça a peça, lentament, sense pressa.
Seguir al peu de la lletra tractament i teràpia. Saber que tenim els nostres drets. Fulls de reclamacions i suggeriments. Per reclamar i premiar a exemplars professionals per la seva formació i actitud.

Professionals recordeu al trapezista. Doneu la  mà i acompanyeu en el viatge més amarg del nostre caminar. Quan arribem a la consulta digueu un bon dia i el nostre nom amb alegria, demà, potser, gràcies a aquest petit gest, comenci un nou dia.
A totes les institucions, gerents i directors tècnics del món i de l’univers marqueu directrius de formació, el més important l’actitud i l’atenció. Som persones amb una identitat pròpia i una petita o gran història. Números molts, pobresa en nom i cognoms.

Malaltia mental quina gran desconeguda. Moltes batalles encara per lliurar de drets fonamentals.

La cultura del registre ha oblidat el més important: que necessitem temps, visites menys espaiades i que el professional pugui disposar de temps per donar la mà. Als polítics us implorem una mirada diferent. Doteu amb els recursos necessaris. Aquesta és la vostra gran responsabilitat.

El més important de tots els pilars: la família. Paciència i amor, ingredients per l’ànima ensucrar.

Pares, germans, fills, néts, companys, parelles, amics no pregunteu, ja sabeu el que necessitem, suport incondicional. Estar al nostre costat amb paciència i molt d’amor.
Abraçada intensa, sense paraules, però abraçada.

Noëlle Sánchez, mitjançant aquest escrit, reivindica una mirada diferent vers les persones que pateixen depressió i reclama un major respecte pels drets de les persones amb problemes de salut mental.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.