Hi ha poques persones a Catalunya que es presentin com a conservadores. A diferència d’altres llocs del món, on hom es pot definir com a conservador amb l’orgull de formar part d’una noble tradició, en el nostre racó del Mediterrani aquest adjectiu suscita recel i desaprovació, sovint no exempts del desconeixement d’allò que es rebutja. Començant pel fet que, en tractar-se d’una actitud més que no pas d’una doctrina sistemàtica, el conservadorisme conté una complexitat no sempre present en altres famílies polítiques. A més, els conservadors consideren que tota vida humana té arrels pròpies i possibilitats de floriment, no en la universalitat d’un cosmopolitisme abstracte, sinó en una comunitat particular. Això explica que els qui participen d’aquest tarannà sempre arrelin les seves idees en el terreny d’una història, d’uns costums i d’una llengua particulars. Per aquest motiu, trobaríem diferències significatives entre un conservador mediterrani, un tory anglès, un neoconservador estatunidenc o un anarcoconservador del centre d’Europa. Ara bé, en tots els casos es percep un aire de família: en l’esperit alegre i agraït de qui valora el que ha rebut o en la disposició tranquil·la i ferma de qui entén que som allò que protegim i transmetem.
Segurament, si a Catalunya el conservadorisme no s’entén i està mal vist és perquè aquest país ha abraçat amb més força que altres indrets les tendències ideològiques del final de la modernitat. Així doncs, exceptuant espais minoritaris i generalment vinculats a la tradició castellana, el monopoli intel·lectual a Catalunya està en mans de les ideologies modernes i dels seus excessos postmoderns. Hi ha motius en la història contemporània que expliquen aquesta situació, però, si s’observen les idees que marquen el present, es percep per què la seva hegemonia ha fet del conservadorisme un esperit gairebé oblidat a casa nostra.
El progressista tendeix a subscriure una actitud que va lligada a la confiança en els avenços del coneixement i que implica un gest moral concret. Per a ell, la ciència i la tècnica serveixen per dominar la naturalesa tot posant aquest domini al servei del benestar material humà. Sens dubte, es tracta d’una opció moral que ha donat lloc a millores materials que són molt benvingudes. Però també ha estès una manera de pensar segons la qual la ciència i la tècnica, indubtablement exitoses en les seves conquestes, haurien de marcar decisivament el conjunt de les nostres vides. Així doncs, avui dia se’ns convida a viure d’acord amb els criteris d’utilitat material, de reducció numèrica-econòmica, de rapidesa i d’immediatesa que són propis del desenvolupament tècnic. O amb l’assumpció moral, lligada al progrés tecnològic, segons la qual el que és bo queda equiparat al que és nou.
Davant d’això, el conservador proposa que no totes les coses que ens envolten tenen una mateixa naturalesa i, per tant, que el coneixement que serveix per relacionar-se amb les coses naturals o materials no és el mateix que el que permet fer-ho amb les coses humanes. En altres paraules, que el coneixement que permet crear una vacuna no és el mateix que ens permet saber quins són els usos correctes de la medicina sobre una comunitat. D’aquest segon coneixement sempre se n’ha dit “saviesa pràctica” o “prudència”, un saber sobre com actuar que no es pot aprendre en un laboratori o en un manual tècnic, sinó només en l’experiència del tracte amb les persones. I com que aquesta és una experiència molt difícil d’adquirir —essent com som mortals i limitats en el temps— l’educació de qui vol ser un ciutadà responsable sempre ha sigut vista pel conservador com una educació en les lletres. Aquella que hom pot trobar en les lliçons exemplars de la millor literatura i de les grans biografies, o en els raonaments que oferiren els millors filòsofs de la nostra tradició. Així, reflexionant sobre els èxits i fracassos dels qui ens precediren, eixamplem l’horitzó de la nostra mirada i, entre altres coses, aprenem que els criteris de la racionalitat tècnica progressista no són els únics que poden orientar els nostres dies. Que hi ha coses que sempre seran molt més valuoses que l’utensili més pràctic; que no entregaríem mai la vida per un pressupost, però sí per un ideal que ens transcendeix; que les conquestes més dignes d’una vida humana sempre demanaran lentitud; que el que més estimem no està mai immediatament a l’abast; o que hi ha obres humanes profundament antigues que no quedaran mai obsoletes, precisament, perquè van saber copsar les permanències d’una condició humana que sempre les farà actuals.
La relació entre el coneixement i el món ens porta cap a un altre dels elements que caracteritza l’esperit que ens ocupa i que el diferencia de les idees que dominen el nostre entorn immediat. Hi ha una mena de progressistes que creuen que, tard o d’hora, tota societat esdevindrà plenament racional gràcies a l’avenç del coneixement, cosa que farà que tots visquem sota uns mateixos ideals, en pau i sense fronteres substancials. Un altre tipus de progressista creu que el pensament crític ens ajudarà a desemmascarar les veritats terribles que s’amaguen rere els poders tradicionals i això ens permetrà viure veritablement lliures de les contradiccions i de les opressions de les societats humanes. Davant de tots dos, el conservador pensa que les coses humanes no són un problema que admeti una solució continguda en les receptes dels intel·lectuals.
El món no és una dificultat tècnica que espera la resolució d’un manual per gestionar la vida, sigui amb els sistemes filosòfics dels il·lustrats moderns o amb les deconstruccions crítiques dels postmoderns. Per això, els conservadors celebren i volen tenir cura d’allò que el temps i l’experiència concreta han mostrat com a positiu, això és, d’aquelles creences contingudes en el sentit comú transmès en la tradició d’una comunitat particular. Un sentit comú que s’expressa en coses tan humanes, fràgils i imperfectes com les històries que ens expliquem, les cançons que cantem, les festes que celebrem, les lleis que ens donem o les institucions en i per les quals vivim.
A pesar de no estar a l’altura de la perfecció racional i moral que voldria el progressista, són aquests costums i formes d’autoritat arrelats en el sentit comú de les persones els que fan del nostre món un món habitable i segur. Un món humà que ens rep i amb el qual tenim una responsabilitat que va més enllà d’una decisió individual, i que ens trasllada el deure de tenir-ne cura per tal de donar-li continuïtat. Per això, després de mig segle observant com la intel·lectualitat progressista desmuntava sense pietat les tradicions que havien conformat l’Occident, o llançava una sospita terrible fent esmena a la totalitat de les nostres institucions centenàries, el conservador assenyala el que ja intuïen les veus més perspicaces del passat: que les virtuts del pensament no són les mateixes que les virtuts de la vida quotidiana; i que, quan destrueixes intel·lectualment els pilars d’una civilització, sota les runes no hi trobes una renovada llibertat, sinó la desolació del nihilisme i una desorientació que impossibilita la supervivència de les comunitats, així com les formes més elevades de la vida humana.
Per tot plegat, els conservadors busquen mantenir un equilibri respectuós entre totes les dimensions del temps. Lluny de condemnar el passat a l’oblit i sacrificar el present a l’última moda innovadora, volen donar veu al passat i fer els canvis pausats que el present demana, per tal que allò que som i hem estat pugui tenir continuïtat en el futur. I fer-ho al ritme que marqui el batec de la societat i dels seus espais comunitaris, no des de la càtedra de l’intel·lectual o del despatx del ministre amb pretensió d’enginyer social. En la seva especificitat mediterrània, el conservador demana que no oblidem el que vam aprendre d’un dels nostres mites fundacionals: que una vida humana reeixida sempre és un equilibri precari entre l’arrelament i l’emancipació, entre la cura del que és propi i la recerca de nous horitzons. Entre Penèlope i Odisseu.
