Fa un any una onada de catalans es manifestaven a Barcelona amb senyeres i estelades sota el lema: “Catalunya, nou estat d’Europa”. Enguany es farà una cadena humana per reclamar la independència. Quins valors hem guanyat o hem perdut els catalans en aquests 365 dies?
Ara fa just un any que els carrers de Barcelona es van omplir de manifestants per reclamar que Catalunya fos un nou estat d’Europa. Aquella tarda, entre 600.000 catalans, segons la delegació del Govern, i 1,5 milions, segons l’Assemblea Nacional Catalana, van exhibir senyeres i sobretot estelades de forma pacífica i festiva. Una demostració de força de l’independentisme català sense precedents i que va donar la volta el món. L’endemà mateix, el president de la Generalitat, Artur Mas, que fins aleshores havia defensat el pacte fiscal, en roda de premsa i flanquejat per la senyera i la bandera europea, va parlar de “camí cap a la sobirania” i va prometre construir “estructures d’Estat”.
Durant aquest any s’han plantejat algues d’aquestes estructures d’estat, com una hisenda pròpia o una llei d’acció exterior de Catalunya, però, sobretot, el clam del carrer s’ha formalitzat al Parlament, que va ser escollit de nou a les eleccions del 25 de novembre amb una clara majoria sobiranista per bé que el principal partit –CiU– va perdre-hi fins a 12 diputats. El 23 de gener la cambra va aprovar una Declaració de Sobirania i del Dret a decidir del Poble de Catalunya, que el Tribunal Constitucional va suspendre el 8 de maig. El 22 d’aquest mateix mes la cambra també va aprovar la proposició de Llei de Consultes no refrendatàries, que el juliol va adquirir el rang d’urgència amb la voluntat de ser aprovada a l’octubre. També s’ha constituït un Pacte Nacional pel Dret a Decidir, format per una quarantena d’entitats; una comissió parlamentària presidida per Núria de Gispert, i, des del govern, s’ha creat un Consell Assessor per la Transició Nacional, presidit per l’exmagistrat del Tribunal Constitucional, Carles Pi i Sunyer.
Ha estat 365 dies intensos, de reflexió interna, mobilització social i discusions amb Madrid. Aquesta pròxima diada, els independentistes buscaran que una altra imatge també doni la volta al món: una cadena humana que unirà el territori de nord a sud, del Pertús a Alcanar, aquest cop sí sota un crit unànime d’independència. Aleshores milers de persones repetiran el gest simbòlic d’agafar-se les mans. I això ens porta a preguntar-nos: més enllà de les decisions polítiques, quins valors ha potenciat Catalunya com a país en aquest any clau per a la seva història?
Participació i valentia
El periodista i comentarista polític Toni Aira no dubta en considerar “la participació” com el valor més important d’aquest any. “Aquests darrers dotze mesos s’ha estès com una taca d’oli la convicció que en democràcia la ciutadania ha de poder ser consultada sense por al resultat, perquè és sa i necessari”, afirma. I, fins i tot, assegura que si “això implica desprendre’s de certs dogmes (que semblava que ho eren de fe) com les tradicionals apel·lacions al consens, doncs s’hi aposta també” perquè “una societat madura democràticament ha d’estar disposada a posar-se a prova de cara a assumir la voluntat de la majoria”.
Per la seva banda, Antoni Pous, el president d’Òmnium Cultural Mataró-Maresme, una de les entitats més actives del país aquest any, considera que els dos valors que Catalunya ha potenciat enguany són la valentia i la il·lusió. “Valentia, en el sentit de que una part que sembla majoritària de catalans hem decidit deixar enrere una situació política ja coneguda, i per tant més o menys segura–l’autonomia– per intentar arribar a una forma política nova, i per tant més o menys desconeguda com és l’estat propi o independència”, explica Pous. I afegeix: “I aquesta valentia és possible, perquè les incerteses i inquietuds que tot canvi provoca, queden superades per la il·lusió de construir un Estat que considerem potenciarà de forma decisiva les capacitats del nostre país”.
Ara bé, el president d’Òmnium Mataró-Maresme també admet que des de la manifestació de l’11 de setembre el país pot haver perdut en tolerància respecte les idees dels altres. “Això acostuma a passar en situacions de forta tensió política, però entre tots hem de fer el possible per aturar actituds d’aquesta mena, ja que la tolerància és un valor cabdal de qualsevol societat que valgui la pena”, adverteix.
Intolerància i incomoditat
En aquesta mateixa de la línia sobre una possible pèrdua de tolerància també es pronuncia Joan López, exparlamentari del PP i comentarista polític. “La manifestació de l’11 de Setembre i tot el que ha vingut després s’ha convertit en un motiu de separació entre catalans, ha dificultat la convivència amb la resta dels nostres compatriotes i ha provocat una divisió en la societat catalana entre independentistes, que han esdevingut uns privilegiats, i els no independentistes, que ara som els pàries de la societat catalana”, afirma. A més, segons ell, les institucions, “tant l’autonòmica com la local” no s’han quedat al marge d’aquest discurs i “han impulsat un discurs d’autodi cap a una part de la identitat de cadascú de nosaltres”. I adverteix de la gran “frustració col·lectiva” que pot portar el discurs cap a la independència.
L’exdiputat a les Corts pel PSC, Ma-nuel Mas, no parla tant de manca de tolerància com de falta de reflexió, cosa que diu li provoca “incomoditat”. “L’accelerada dinàmica que alguns estan imprimint i que molts estan assumint em provoca vertigen. S’escolten afirmacions vehements, contundents, immediates… Res de reflexions aprofundides”.
Mas critica la impaciència dels que li-deren el procés sobiranista, imaginant un diàleg entre ell i un abanderat d’aquesta causa: “Res, res, ja n’hi ha prou! Això no pot seguir així! Cop de porta i endavant! No és així com crec que s’han de fer les coses. No és així com s’ha de valorar el que s’ha anat aconseguint poc a poc, tenaçment”. L’exalcalde de Mataró també considera que el concepte d’estat-nació està obsolet: “Què és avui una nació? Quant fa que hi és aquesta fórmula i quant temps li queda?”.
Segueix: “Ara o mai! Què vol dir això d’ara o mai? No hi ha sempre un després? Si no és per un cop de força, emportats per la febrada, ja no ho podrem assolir mai? Valenta confiança en el convenciment assenyat de la ciutadania”, apunta irònicament. “M’agradaria pensar-me les coses, i especialment aquesta, més assossegadament”, conclou el veterà polític.
A l’hora de tancar aquesta edició no s’havia produït encara la celebració de la cadena humana i, per tant, no coneixem l’abast del seu èxit. En tot cas, queda clar que alguns valors s’han remogut en el nostre país els darrers 365 dies i que encara ho faran més en el proper curs polític. Un país, a l’hora de prendre decisions com les que s’apunten en l’horitzó, ha de tenir en compte el moviment tectònic que aquestes poden provocar en el futur.
