Davant l’agressió de Rússia, és pràcticament unànime la convicció que Ucraïna tenia dret a defensar-se militarment i que la resta de països tenien el dret –fins i tot l’obligació– de prestar-li assistència en el seu esforç bèl·lic contra l’invasor. Universalment, reconeixem que, tot i repudiar la violència, és legítim defensar-se contra un atacant. Això és vàlid tant per a les persones com per als estats. Alhora, també reconeixem que, encara que no en siguem la víctima, hem de respondre a la violència socorrent l’agredit i castigant l’agressor per evitar caure en una societat salvatge on s’imposa la força sobre qualsevol norma.
Aquests principis apunten a la idea que hi ha guerres justes o, si més no, justificables des d’un punt de vista ètic. De fet, hi ha una tradició de pensament que reflexiona moralment sobre la guerra: la teoria de la guerra justa. Això s’ha acabat plasmant progressivament en el dret internacional humanitari, la Carta de les Nacions Unides i el Convenis de Ginebra, en un intent de limitar jurídicament guerra. La teoria de la guerra justa defensa, en primer lloc, que hi ha situacions en què recórrer a la guerra no és un crim i que, per altra banda, aquesta es pot conduir de la manera menys lesiva possible si evitem certes conductes especialment cruents.
“La teoria de la guerra justa neix del realisme de reconèixer que la violència i la guerra existeixen i que la millor forma de combatre-les és limitar-les i dirigir-les de manera que produeixin el menor mal possible. És un reconeixement pragmàtic, possibilista, que considera més efectiu acotar un mal més que no pas pretendre que desaparegui del tot.”
El primer és el que es coneix com a ius ad bellum, els motius que justifiquen anar a la guerra. Aquí es diu que hi ha d’haver una causa justa –la resposta a una agressió–, que hem de perseguir una intenció correcta –posar fi a l’agressió que ha motivat la guerra sense aprofitar per prolongar-la perseguint altres objectius–, procurar que la guerra sigui l’últim recurs una vegada esgotades les vies diplomàtiques i polítiques, i sempre mantenint un criteri de proporcionalitat que minimitzi l’ús de la força. El ius in bello, per la seva part, estableix què és legítim fer durant la guerra. Aquí el principi fonamental és la discriminació: només es poden atacar objectius militars i per sobre de tot s’ha de respectar la immunitat dels civils no combatents així com dels presoners de guerra. A més, també aplica la proporcionalitat en l’ús de la força mantenint una relació “acceptable” entre el benefici obtingut en un atac i el mal que infligeix. D’aquesta manera, queden exclosos els mitjans inacceptables com les armes de destrucció massiva o les violacions com a arma de guerra. Per últim, es parla també del ius post bellum, que inspiraria la manera més justa possible d’acabar les guerres, incloent-hi les reparacions i la reconstrucció.
Podem intuir quin és el perill de la teoria de la guerra justa que han condemnat els qui la critiquen: establint criteris ètics en l’ús de la violència, legitimem la guerra i acabem creient que, si ens limitem als actes de guerra “permissibles”, estem defensant la justícia. Un mort és un mort, porti uniforme o no. Deixant de banda aquests debats, la veritat és que la teoria de la guerra justa neix del realisme de reconèixer que la violència i la guerra existeixen i que la millor forma de combatre-les és limitar-les i dirigir-les de manera que produeixin el menor mal possible. És un reconeixement pragmàtic, possibilista, que considera més efectiu acotar un mal més que no pas pretendre que desaparegui del tot, que seria la postura idealista del pacifisme absolut. És, en definitiva, una ètica del mal menor.
És justa la guerra d’Ucraïna?
Què ens diu tot això sobre la situació a Ucraïna? És justa, aquesta guerra? Rússia va envair Ucraïna violant la seva integritat territorial i trencant la pau. És inqüestionable el dret d’Ucraïna de defensar-se. Els altres països que condemnen el criminal atac rus senten l’obligació d’ajudar Ucraïna i tenen el dret de fer-ho, especialment a Europa, on percebem aquesta guerra com una amenaça a la pau de tot el continent. Tanmateix, aquesta ajuda va dirigida a evitar el sofriment i a acabar la guerra com més aviat millor? Recordem que els criteris de correcta intenció i últim recurs que mencionàvem ens obliguen a recórrer a la guerra amb límits i sempre buscant restablir la pau de la manera més ràpida i menys costosa possible pel que fa a vides i patiment. En aquest sentit, val la pena preguntar-se si els esforços diplomàtics dels països europeus o dels Estats Units estan sent tan intensos com l’enorme ajuda militar que presten a Ucraïna amb armament, finançament, entrenament, tecnologia, intel·ligència… A banda dels escassos intents negociadors inicials, Europa sembla que s’instal·la en una dinàmica bel·licista: no només aplicant sancions econòmiques i trencant de manera radical relacions polítiques i comercials amb Rússia, sinó sobretot augmentant els pressupostos de defensa, reforçant i ampliant geogràficament l’OTAN, i també adoptant una retòrica clarament militarista per part dels seus líders polítics
Ucraïna s’està convertint cada vegada més en una guerra de desgast que, lluny de procurar el restabliment de la pau de la manera més ràpida possible, busca tot el contrari: allargar les hostilitats per debilitar l’adversari geopolític instrumentalitzant el sofriment de la població, en un ressorgiment de la política de blocs de la guerra freda i les seves criminals “guerres per delegació”. Prolongar la guerra i minimitzar les possibilitats de la diplomàcia significa abandonar qualsevol pretensió de justícia prioritzant els propis interessos.
No ho oblidem: Rússia és la culpable d’iniciar una guerra innecessària, de dirigir atacs indiscriminats contra la població civil i d’exigir condicions inassumibles (annexió de territoris, control polític) per negociar la pau. Ucraïna és la part amb el dret i l’autoritat moral de defensar-se per protegir la seva població i la seva pròpia existència com a estat independent –un cas paradigmàtic de guerra justa. Tanmateix, la deriva que ha pres aquesta guerra amb la implicació de les potències occidentals –ingerència que, d’altra banda, Ucraïna no es podria permetre rebutjar, ja que per si sola seria incapaç de fer front a la superioritat militar russa– l’està allunyant de la justícia per convertir-la en un joc geopolític.
Una sensació d’amenaça singular
Tot això, com ha afectat la percepció de la guerra a Europa? Solidaritzant-nos amb el poble ucraïnès com amb cap altre conflicte recent, els europeus vivim aquesta guerra amb una sensació d’amenaça singular. Atenint-nos a la línia editorial dels mitjans de comunicació principals, s’escampa la percepció que el món cada vegada és més inestable i perillós. Els somnis de pau, integració i creixement infinit de la globalització han engendrat uns monstres incontrolats als quals les nostres pròsperes i invulnerables societats hauran de fer front. No podem oblidar la perillositat del món, l’amenaça de guerra nuclear total, cal rearmar-se, enfortir velles aliances… Aquesta retòrica quasi unànime sembla que persegueix la normalització de la guerra, l’acceptació que hem entrat en una nova excepcionalitat. Toca acceptar sacrificis, assumir la nova crisi econòmica, que els recursos escassegen, que el conflicte s’acosta a les nostres fronteres. Tenint en compte que l’energia i els recursos són un element tan central de la guerra d’Ucraïna i que aquesta ha fet retrocedir l’emergència climàtica en l’ordre de prioritats mundial en un moment en el qual respondre-hi és una exigència que sabem que no es pot posposar més sense conseqüències gravíssimes, s’imposa la pregunta: estem realment lluitant una guerra justa? A qui interessa la guerra?
Enric Ibarz és graduat en Ciències Polítiques i Relacions Internacionals i coordina el projecte MADAD al Líban a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament
