Fa un parell de setmanes que ha tornat el fred a casa nostra. Finalment, després de molts mesos, ha tornat. En general, entre nosaltres, això no suposarà un gran problema, perquè precisament com que el fred ha trigat en arribar els preus de l’energia no s’han disparat com tothom temia (i això ha evitat entrar de veritat en l’espiral de la crisi apocalíptica anunciada). Les passaran magres, això sí, aquella quarta part de catalans que estan en risc de pobresa o d’exclusió social (una xifra dramàtica!) i que ara ja sobreviuen com poden.
Els que ho estan passant ja molt malament i molt majoritàriament són els ucraïnesos, als quals Putin vol matar de fred ja que no ha aconseguit aniquilar-los físicament. Aquesta, i no la clàssica de la guerra freda, sembla “l’arma nuclear” que Putin es guardava com un roc a la faixa per si les coses es torçaven en el camp de batalla, com ha passat. I amb aquesta amenaça és com el president rus pretén, sembla, doblegar l’adversari (l’enemic, vaja, que aquí estem en terminologia militar) i fer-lo asseure a negociar quan abans millor, sense que s’entrevegi, però, quines és el possible terreny d’encontre entre Rússia i Ucraïna, ara que aquests darrers han pres avantatge. De fet, els analistes de política internacional coincideixen en afirmar que no estem en un context que permeti albirar unes pròximes converses de pau.
El que sí comença a haver-hi és una certa fatiga ambiental, en relació a la guerra d’Ucraïna (que no hauríem de dir així sinó “la invasió de l’exèrcit de Putin del territori d’Ucraïna”) per part de tot el món occidental. En comencem a estar cansats, d’aquesta guerra, per molt amables que d’altra banda provem de ser amb els milers de refugiats que han arribat a casa nostra i que pensen que ben aviat podran tornar a casa (com li va recordar la bosniana Sifa Suljic a la ucraïnesa Olga Sydorenko en un diàleg que un servidor va moderar fa uns dies a Tarragona “es comença pensant que de seguida que puguis tornaràs a casa teva però al cap de poc temps te n’adones que realment no hi ha un lloc on tornar, no hi ha ‘una casa teva’ on tornar, perquè ha quedat literalment destrossada per les bombes. I t’acabes quedant a viure definitivament en el lloc en què pensaves que viuries provisionalment només durant un temps”).
Per què dic que hi ha una certa fatiga ambiental sobre la guerra a casa nostra? Volem aturar la guerra perquè ja no podem suportar veure-la més per la televisió: ha arribat un moment que ens fa sentir malament esmorzar, dinar, berenar o sopar amb cadàvers, trets i explosions. (Hi ha qui ha teoritzat que arriba un moment en què l’audiència es torna insensible a segons quines imatges de guerra i hi estic d’acord quan els conflictes dels quals parlem se’ns fan remots. Però no és el cas. Aquest conflicte passa molt a prop nostre i ens fa remoure, sense dubte).
Ja n’estem tips, de veure un dia sí i un dia també el mateix conflicte. Ens volem menjar els torrons sense mala consciència i per això exigim als nostres polítics que intervinguin, mediïn i sobretot aturin la guerra
Ho hem pogut aguantar durant un temps, però ara ja n’estem tips, de veure un dia sí i un dia també el mateix conflicte. Ens volem menjar els torrons sense mala consciència i per això exigim als nostres polítics que intervinguin, mediïn i sobretot aturin la guerra. Una mica al preu que sigui, sense pensar què pot provocar i significar això. Diem que estem a favor de la no violència -i segur que és veritat- però més aviat el que passa en realitat és que ja no podem suportar més veure la guerra en directe, que és com estem veient aquest conflicte.
Ara bé: suposant que es pugui aturar més o menys ràpidament, quines conseqüències tindrà sobre el futur del país aturar la guerra al preu que sigui? Bòsnia és un bon exemple de la rellevància de preguntar-s’ho: aturar una guerra “sigui com sigui” pot sancionar la neteja ètnica aplicada durant els anys precedents, per exemple, i solidificar-la per moltes generacions. Aturar les hostilitats sigui com sigui pot provocar “la pau dels cementiris” o directament una “no-guerra”, que no una “autèntica pau” i que de fet és el que passa en aquella regió balcànica: un sistema polític totalment disfucional i etnicitzat que és la continuació de la guerra per altres mitjans.
Què hem de fer, doncs? Seguir armant els ucraïnesos fins que repel·leixin del tot la invasió i retornin l’exèrcit rus a les fronteres prèvies no ja al 24 de febrer sinó del 2014, quan va començar realment aquesta guerra? Sembla un pensament terrible, oi? Perquè és clar, mentrestant… què li diem a la nostra consciència pacifista? O realmemt hem de prioritzar que no hi hagi cap més mort ni cap més ferit a risc d’obtenir en el futur “una pau injusta”? Aquest és el gran dubte, el gran dilema, que tenim plantejat ara mateix. Segur que estarem d’acord en almenys una cosa: la pregunta no és gens fàcil de respondre.
