Txetxu Ausín, científic titular de l’Institut de Filosofia del CSIC en el grup d’Ètica Aplicada, assenyala la necessitat d’aplicar l’ètica de la cura en tots els àmbits socials per combatre l’edatisme i altres discriminacions.
Per què ara es parla d’edatisme?
Bé, la discriminació per raó d’edat ha existit sempre. De fet, els menors sempre s’han considerat projectes d’adults. No obstant això, en altres cultures i en altres èpoques, també hi ha hagut una certa noció de reverència cap a les persones grans, que ha anat minvant en les societats contemporànies, on l’individualisme modern ha entrat en auge i ha prevalgut el subjecte presentat com a independent i autònom, cosa que no casa, precisament, amb les persones d’edat avançada. D’altra banda, avui volem construir societats inclusives i igualitàries i som més conscients d’aquesta discriminació per raó d’edat. Per això potser avui estem parlant d’edatisme.
Què vol dir pensar en la vellesa i en la joventut?
És interessant pensar en què s’assemblen i per què són dos àmbits on podem detectar aquesta discriminació per raó d’edat. D’alguna manera, es considera que són etapes no productives de la vida, que no estan relacionades amb el nostre ésser en el mercat de treball. Tant en la vellesa com en la joventut, tenim la sensació de no importar, de ser redundants i prescindibles. D’una banda, els joves i els menors són vistos com a projectes incomplets de vida adulta i, alhora, la vellesa, com a projectes finalitzats. Llavors, aquesta sensació de redundància, de falta de reconeixement, d’absència en l’esfera pública, és compartida. I això genera determinats estereotips respecte a tots dos períodes de la vida, ja que o no tenen valor, o no tenen criteri propi, o no són subjectes autònoms.
Tot plegat, sembla que es tracti d’identificar la manera de tractar els altres. Quin codi ètic o moral s’hauria d’aplicar?
Realment l’origen d’aquesta discriminació per raó d’edat té a veure amb la desigualtat i la poca atenció als altres. En aquest sentit, jo sempre he indicat una perspectiva ètica basada en la cura que han desenvolupat autores contemporànies com Joan Tronto o Carol Gilligan. En un context en el qual som vulnerables o fràgils, la relació que millor ens defineix és la interdependència. És necessari prestar atenció als altres i a les seves necessitats atenent al context i posant èmfasi en la vulnerabilitat i en la dependència humana. Com a individus, la nostra comprensió es mesura en relació amb els altres. L’ètica de la cura crec que és la més adequada per enfrontar-se a aquest fenomen de l’edatisme.
L’edatisme conviu amb discriminacions? Quina hauria de ser la manera de reaccionar?
A veure, es produeix el que es coneix com a una interseccionalitat de les desigualtats que, desgraciadament, es generen pel tracte a les persones en funció del seu origen, edat, gènere, classe social, discapacitat, etcètera. Aquestes desigualtats multipliquen el sofriment de les persones. Així doncs, cal tenir en compte que l’edatisme, en la majoria dels casos, no es produeix aïlladament d’aquests altres fenòmens, sinó que qualsevol intervenció que pretengui ser reeixida contra l’edatisme ha de tenir un enfocament integral que abordi totes aquestes discriminacions que poden confluir en un mateix individu o en un mateix col·lectiu.
Què s’experimenta amb l’edatisme?
Com he comentat abans, hi ha la sensació de no importar, o de ser redundant o prescindible. Això es connecta amb un concepte en filosofia que s’anomena injustícia epistèmica i que parla del rebuig de la capacitat –en aquest cas dels joves– per saber, conèixer, distingir o fins i tot avaluar el que li passa respecte al seu testimoniatge comú en relació amb la seva interpretació del valor dels fets. I això és molt important perquè, al cap i a la fi, aquesta injustícia epistèmica deriva en una infrarepresentació dels joves i de les persones grans en l’esfera pública, com també en altres com la recerca. De fet, dins del camp de la investigació, amb l’excusa que tant joves com vells són col·lectius vulnerables, la seva protecció es torna discriminació per raó d’edat. Per consegüent, no es fan recerques o projectes de tractament per a aquestes persones, quan elles en serien les més beneficiades. Hi ha una injustícia epistèmica –que jo crec que és molt acusada– cap als joves i persones grans.
Quins efectes té en la salut mental?
Aquests sentiments que comentava generen ansietat, angoixa, tristesa, depressió… En cas extrem, fins i tot suïcidi. Cal considerar que l’edatisme està molt relacionat amb l’aïllament social i la solitud no desitjada, que és un dels determinants socials més importants de la salut i afecta la salut física en termes de malaltia cardiovascular, d’empitjorament sistema immunitari, de mals hàbits d’alimentació o de consum de begudes alcohòliques per pair els efectes de l’aïllament generat per aquest edatisme.
Estudis revelen que la hiperconnexió també aïllament social…
En el nostre grup de recerca fa un temps que estem treballant en profunditat sobre l’anàlisi conceptual de la solitud. Un dels resultats més clars és que la solitud ens afecta a tots i no és en absolut privativa de les persones grans, sinó que està repartida en totes les franges d’edat, sobretot en els joves de menys de vint anys. Aquesta aparença de connexió que ens donen les noves tecnologies és això: una aparença que mai substituirà el que poden ser relacions significatives o llaços socials forts que necessitem per superar els moments de solitud. També és cert que la vellesa pot ser dura, ja que ens enfrontem a situacions que coneixem com a precipici de la solitud: quan els fills se’n van, quan perdem éssers estimats o quan desenvolupem una malaltia. Però la solitud no desitjada és la desconnexió afectiva, aquesta falta de vincles socials o sensació de no sintonitzar amb els que ens envolten.
Com revertim la situació?
Cal afavorir el contacte comunitari. Potser també fent servir les tecnologies, però sobretot afavorint espais on hi hagi contacte social. S’ha de revertir aquesta sensació d’individualisme i de pèrdua del vincle social a través del suport mutu i establir elements que –també amb el concurs de la tecnologia– ens permetin establir aquests vincles amb els nostres semblants.
El mercat se’n beneficia?
Per descomptat, el mercat ho colonitza tot. Tinc al cap aquesta expressió del filòsof nord-americà Michael Sandel que diu que “hi ha molt de perill a passar d’una societat amb mercat a una societat de mercat, on el mercat ho colonitza tot”, entenent aquest tot, també, com l’esfera de les relacions interpersonals o de la cura. Hi ha una pulsió molt forta del que es coneix com a solucionisme tecnològic, que ens fa pensar que amb la introducció d’artefactes se solucionaran tota aquesta mena de problemàtiques socials. També hi ha un auge de la silver economy o l’economia orientada a les persones grans que tenen alta capacitat adquisitiva. De manera que sí, el mercat trobat en l’edatisme un nínxol, sobretot amb productes que s’ofereixen com a acompanyaments, tant de persones grans com joves.
Avui, accedir al mercat laboral és tot un trasbals. Com s’ha de resoldre?
Vivim en societats més longeves, un èxit social: tenim més salut, més anys de vida i, per tant, més possibilitats de treballar. Alhora, el mercat laboral és molt complex i molt competitiu, i per això cal establir pautes per gestionar bé les transicions. De la mateixa manera que l’entrada al mercat laboral ha de ser una combinació de formació i experiència, en la sortida de l’etapa laboral s’hauria d’aprofitar el coneixement acumulat dels qui es jubilen. En alguns llocs, s’aplica la formació dual, que vincula l’estudi i el treball. Això, combinat amb la mentoria de persones que es jubilen, pot ser una bona estratègia. S’han d’establir transicions suaus per aprofitar totes les possibilitats que el mercat ofereix.
