Aquesta escriptora, periodista i politòloga de Guinea Equatorial ha estat empresonada per defensar els drets de les dones i de les persones homosexuals, considerats un delicte en el seu país.
La dissidència és útil?
Sí, i tant. La dissidència és inherent a la condició humana, un valor omnipresent que mobilitza les persones subjugades i aquelles que han deixat de viure a l’alteritat. L’evolució de la humanitat es mesura a través de la tolerància a la dissidència, que constitueix un indicador de la democràcia, per la qual cosa no és només útil, sinó el timó que mou el món.
Quins valors sustenten la dissidència?
La lluita a contracorrent i la utopia sostenen la cultura de la dissidència. Com es lluita contra les estructures de poder autoritàries? Com es combaten les estructures de poder jerarquitzades i sostingudes amb l’ajuda dels poders tradicionals, que és el cas de molts països de l’Àfrica? Doncs molt fàcil, seguint una premissa: el demà no existeix. Cada dia és únic i gairebé el darrer. La precarietat és l’aliment més excitant perquè les persones, sense reconèixer-ho sovint, estimem la vida. En contextos difícils, la dissidència representa les ganes de viure millor, un crit esgarrifós que sona des del nostre interior. Els valors que sustenten la dissidència no són estables. Una persona dissident lluita a contracorrent perquè el poder, quan és colpejat, torna el cop encara amb més duresa. Per tant, els valors, en cada moment, es modifiquen, són efímers, i sorgeixen (es reforcen) cada vegada que s’aixequen i/o cauen les persones dissidents.
La seva lluita a favor de les dones ha tingut conseqüències: detencions, presó… La dissidència sempre té un preu?
Les petites conquestes i les grans derrotes són el preu que es paga. Fins que la dissidència no va raptar la meva identitat mai no m’havia sentit nua però vestida. Les dones feministes dissidents ens integrem al patriarcat. L’autocura, l’amor propi, l’autoestima, etc. són necessitats humanes que passen a un segon pla. De manera automàtica comencem a viure per i per als col·lectius i els seus drets, un procés d’autoimmolació que castiga la nostra salut física i mental.
Li agrada que la defineixin com a activista o dissident?
A Guinea Equatorial l’activisme feminista i LGTBIQA+ està en mans de dones la principal malaltia de les quals és la síndrome de la impostora. A aquesta realitat s’hi afegeix la definició “persona defensora dels drets humans” i “activista”, delineada a partir dels valors de la masculinitat. La cura a les persones malaltes, l’accés als centres penitenciaris per donar suport a persones empresonades injustament, l’acollida de menors LGTBIQA+ repudiatsper les famílies, etc., no són activitats d’homes ni activitats que es publiquen a la premsa. Són activismes travessats per drets individuals com la imatge, la intimitat, la protecció de dades. Per tant, les dones, malauradament, hem d’acabar fent activisme com els homes per ser incorporades a l’agenda dels organismes internacionals. Aquesta parafernàlia institucional representa les petites conquestes i les grans derrotes. A Guinea, especialment les dones dissidents, paguem un preu molt alt i no visible perquè moltes de les reivindicacions relacionades amb les minories de gènere i sexuals estan adscrites al sector de les cures, relacionat tradicionalment amb les dones. És a dir, nosaltres seguim sent “dones” i tractades com a tal a l’agenda de l’activisme. Inclús en aquest àmbit, la societat té una mirada patriarcal.
Creu que està en crisi la cultura de dissidència? Per què?
La cultura de la dissidència està en crisi a l’espai eurocèntric. El discurs de “tot està fet” s’ha venut des de les elits i, sens dubte, s’ha comprat. Sovint em diuen: “Escolta, que malament que ho passen les dones i les minories sexuals al teu país i a l’Àfrica”. I m’ho diuen dones i homes de trenta anys o menys, la memòria històrica dels quals són les sufragistes, la segona i tercera onada del feminisme, els feminismes que s’han incorporat a l’agenda acadèmica i les lluites dels col·lectius LGTBIQA+. Ara bé, l’amnèsia i l’oblit intencionat tenen els dies comptats. L’extrema dreta està a l’aguait i avui encara gaudim dels drets adquirits, però això durarà poc. La cultura de la dissidència està en ebullició a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica i a l’Àsia, però amb un inconvenient: són processos que els mitjans de comunicació eurocèntrics no recullen. I són accions que els mitjans de comunicació del continent africà, oculten.
Què té d’utòpica la dissidència?
La dissidència és somiar. Somiar l’adversitat. És una utopia plaent. El dret a somiar és l’única eina que tenen les persones dissidents per continuar endavant. I somiar és gratuït. Somiar aporta adrenalina al dia a dia. Quan no saps si t’atropellarà un vehicle de les Forces Armades per mandat del governant de torn o si una mare et farà agredir perquè la seva filla de sobte ha sortit de l’armari després de parlar amb tu, quan no saps si el llibre que has publicat algun dia es distribuirà al teu país, perquè no hi ha llibreries ni editorials… La utopia pot ser positiva, pot ser negativa, però sobretot és la raó per llevar-te cada matí i continuar vivint. Somiar que les coses poden canviar és una utopia, però també una possibilitat.
Avui, alguns parlen de “dissidència controlada”. Existeix la dissidència lliure i espontània o darrere de tota dissidència sempre hi ha interessos ocults?
Ahir va morir un company dissident. Era homosexual. El va enverinar la seva família. A Guinea Equatorial les famílies estableixen expectatives sobre els homes només pel fet de ser homes. Som un país de cultura patriarcal. Un home gai és una deshonra familiar i una ofensa a la masculinitat. Els homes homosexuals moren sense honor i en silenci. Les noves masculinitats estan enverinades pel patriarcat. En els darrers anys i a mesura que la comunitat LGTBIQA de Guinea Equatorial ha anat prenent consciència sobre les dissidències, també s’han establert noves mesures d’alarma. Aquí, els homosexuals moren a una velocitat mai vista. Les famílies els enterren d’esquena de la comunitat. Però és clar, la pregunta és: I tu com saps que va morir enverinat el teu company dissident? Es va practicar una autòpsia? La resposta és senzilla. Les ètnies que componen Guinea Equatorial ja practicaven l’LGTBIQA+ fòbia abans de la implantació del colonialisme. Les pràctiques d’enverinament a dissidents sexuals i la recerca d’indicadors als cadàvers enverinats no van néixer amb l’autòpsia blanca. No és una cosa nova. Tot això ho diem, ho sabem i ho denunciem des de la comunitat dissident perquè tenim un missatge clar: les minories sexuals de Guinea Equatorial volem viure, ens estan matant i ens estan deixant morir. I ho fem perquè l’interès primordial de la dissidència és el dret a la vida.
Som en un món on els problemes i els reptes són globals. Com ha de ser la dissidència del segle XXI?
El reconeixement de les dissidències en la diversitat constitueix una assignatura pendent. Una agenda global que reconegui les singularitats de les dissidències evitaria l’assimilació.
